María Dolores de Cospedal i Javier Arenas van resistir la tempesta de canvis quan la majoria dels pronòstics els situaven fora de la cúpula el PP. Cospedal es manté com a número dos, encara que en una direcció molt diferent de la que va ajudar a configurar al Congrés de 2012 i amb moltes cares noves. Des que Cospedal es va convertir en la gran vencedora de les eleccions de 2011 a Castella-la Manxa i es van disparar les seves opcions com a possible successora de Rajoy, ha viscut quatre anys de vertigen, sobretot en la seva condició de secretària general del PP, marcats per un nom: Luis Bárcenas.

Va assumir el dur paper de donar la cara per defensar el partit i el president del Govern, fins al punt d'enfrontar-se en els tribunals amb l'extresorer, que va ser condemnat per vulnerar el seu dret a l'honor. Van ser mesos molt durs de desgast, molt criticada per l'oposició però també qüestionada des de certs sectors del partit, mentre es feia cada vegada més evident la distància entre Gènova i La Moncloa.

L'episodi de "la indemnització en diferit", la roda de premsa en la qual la secretària general va intentar sense èxit explicar la relació laboral entre el partit i Bárcenas, l'ha perseguit des de llavors, al mateix temps que el seu enfrontament amb importants dirigents del PP anava en augment, encara que sempre de forma soterrada.

Això sí, soterrada fins a l'abril. En plena Setmana Santa es van encendre totes les alarmes al partit quan, després de diverses informacions periodístiques que apostaven per un relleu de Cospedal a Gènova, dirigents castellanomanxecs sortien en la seva defensa i acusaven -sense citar-los però amb al·lusions evidents- Javier Arenas i Soraya Sáenz de Santamaría d'orquestrar una campanya contra ella.

Dona lleial a Rajoy i ferma defensora dels valors del PP, va assumir el repte de compaginar el seu càrrec a Castella-la Manxa amb el del partit i va rebutjar per "masclista" qualsevol crítica sobre això. Segons la seva opinió, si hagués estat home ningú l'hauria qüestionat.

Però igual que la seva tasca en el partit la va ajudar quatre anys enrere a conquerir el govern de Castella-la Manxa, la seva gestió estatal des de llavors ha pogut deteriorar la seva imatge a aquesta comunitat autònoma, on va aplicar amb més rigor que ningú les receptes d'ajust per controlar els comptes públics.

En les seves pitjors previsions, Cospedal pensava governar de nou Castella-la Manxa amb el suport de Ciutadans, però les urnes la van deixar a un escó de la majoria absoluta i sense possibilitat d'acord, i encara intenta encaixar el cop, segons els seus col·laboradors.

Per part seva, Arenas, que va ser secretari general del PP entre 1999 i 2003, i president del partit a Andalusia entre 1993 i 1999, és un dels màxims dirigents del partit des de 1991, moment en el qual va passar a ocupar una de les vicesecretaries i es va encarregar de la política autonòmica i municipal.

Va començar la seva carrera política a finals dels anys 70 en el Partit Demòcrata Cristià i més tard com a president de les Joventuts d'UCD, i és l'únic veterà que es manté entre els nomenaments anunciats pel president del PP, del que segueix sent un dels seus homes de confiança.

Ministre de Treball i Afers Socials (1996-1999), d'Administracions Públiques (2002-2003) i ministre de la Presidència i vicepresident segon del Govern (2003-2004) dels diferents governs de José María Aznar, Arenas es manté en el nucli dur del PP des de fa 25 anys.