Grècia i Catalunya, de l'emoció a la irracionalitat

El pecat original fou l'admissió de Grècia en la futura Unió Europea el 1981, quatre anys abans que Espanya i Portugal, malgrat que Grècia no complia les condicions ni la classe política volia arribar a assumir-les.

07.07.2015 | 09:38

La vella i constant aixecada de camisa grega ha creat una molt visible fractura en el si d'Europa. És l'existent a Catalunya respecte a la imatge beatífica amb què es gosa mostrar aquí Syriza i la dominant a la resta d'Europa, on ja s'ha copsat el frau estructural grec.

Ho afirmo en base al que, per un costat, he après en el munt de llibres que he llegit sobre la Grècia actual, les converses que he tingut amb amics grecs i el que he esbrinat les vegades que he estat a Grècia. Per un altre costat, ho he estat comparant amb la visió pro-Syriza dominant a la comunicació social d'aquí. Algú ven gat per llebre. O ho fan molts.

Es comença per amagar una gran errada inicial. El pecat original fou l'admissió de Grècia en la futura Unió Europea el 1981, quatre anys abans que Espanya i Portugal, malgrat que Grècia no complia les condicions ni la classe política grega volia arribar a assumir-les. Preferí viure de renda amb diners europeus.

Hi va haver un sinistre col·laborador necessari. Fou el president francès Valéry Giscard d'Estaing. El vaig conèixer, entenent tot seguit que podia ser d'un personalisme i d'una frivolitat immenses. Ens va fer molt mal en afirmar una bajanada lírica: «Tots (els europeus) som grecs».

Es va deixar de veure, o tan sols mirar, a realitats evidents. Les cabòries irrealistes van ofegar evidències que cremaven als ulls. La primera fou que la Grècia clàssica va ser una cosa i que, després de quatre segles de domini per l'Imperi Otomà, i més coses, la Grècia actual té tan poc a veure amb Plató i Sòcrates com un ou amb una castanya. Ja s'havia fabricat el mite -també usat per la Revolució Francesa- consistent a fer creure que tot Europa era una continuació de la Grècia i la Roma clàssiques. Les simbiosis intel·lectuals excessives solen ser perilloses.

L'admirat professor grec Georges Prevelakis, antic ambaixador del seu país a l'OCDE i avui afortunat professor de la Universitat París I, ho va saber resumir magistralment a L'irracional (l'entrada el 1981 de Grècia a la llavors Comunitat Econòmica Europea) prové de l'emocional, l'atracció que exercia la Grècia clàssica, malgrat ni haver existit: eren ciutats-Estat, en això predecessores de l'actual Singapur.

Tampoc ara existeix Grècia com a Estat modern. Aplicar aquest concepte a un ens que no té Cadastre, ni Registre de la Propietat moderns i eficients, ni una fiscalitat mínimament equitativa, és un frau.

Espero que aquí mai no ho arribarem a patir. Per estar-ne segurs caldrà canviar el rumb que portem. Segur que el registrador de la Propietat Mariano Rajoy em podria donar un polsim de raó. També ho farien milers de pagesos i els que vivim en una casa de propietat clara.

Segur que ho faria Josep Pla, de qui puc parlar-ne amb la modesta autoritat que em donen molts anys de proximitat i afecte mutu. A l'escriptor de Palafrugell (o de Llofriu) se li atribueix una anècdota, probablement certa, que té com a coprotagonista el rei emèrit, Joan Carles.

Pla li va voler ensenyar el paisatge que es veu des de la Torre de les Torres de Pals, en especial mirant vers la Bisbal. Admirat, el llavors Rei li hauria dit que aquells camps tan ben identificables mostraven la laboriositat de tot un poble. Amb la seva mirada picardiosa, de murri, i amb els ulls empetitits, per augmentar l'agudesa de la mirada, l'autor del Quadern Gris li hauria replicat: «Perdoni, Majestat, però jo diria que més aviat acrediten la laboriositat i eficàcia d'un sol home, el registrador de la Propietat de la Bisbal». Personalment, m'inclinaria pel treball d'uns i altres, els responsables del Cadastre, els Registradors, els pagesos que encara queden i el de tots els que vivim en cases emparades pel Dret. No ho dic gratis, ni sense malícia. La deriva independentista i altres que poden venir, poden fer aplicable a Catalunya l'agut dictamen del professor Prevelakis: podríem passar de l'abús de l'emoció a la barbàrie de la irracionalitat, tant de base estatista com col·lectivista. Pla potser usaria una frase molt seva, gairebé només comprensible a l'Empordà Petit i a l'Empordà Gran: «No badem, que no ens facin canari». Jo hi afegiria que ja ens en el fan cada dia més a molts mitjans de comunicació servils i irresponsables.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Declaració d'Independència

 
Consultori

Puigdemont al Parlament

Carles Puigdemont pot declarar la independència aquesta tarda però no ha aclarit si serà simbòlica o efectiva - El Govern espanyol, amb el suport del PSOE i Cs, diu que està disposat a prendre «les mesures que calguin» per evitar que tiri endavant


Enllaços recomanats: Premis cinema