La veu del poble s'ha imposat. La victoria del «no» ha sigut contundent. Aquestes no eren unes votacions en què tothom surt a la roda de premsa fent el paper de guanyador. Els que donaven suport al «sí» han perdut. La Merkel, la Comissió Europea, els creditors, la troica, les institucions privades que han manegat els fils de la cosa pública, tots els partidaris de seguir les instruccions del poder establert, acompanyats d'un munt de mitjans de comunicació al servei de la política oficialÉ Tots, han sigut derrotats per la força d'un poble.

Des dels poders establerts es va promoure una campanya de la por. No calia, els grecs eren conscients que el «no» pot tenir conseqüències greus però no els ha semblat pitjor que les que comporta el «sí».

En tot cas, el més vergonyós ha sigut la mobilització de forces per tal no només d'espantar el poble grec, conduint-lo cap a l'acceptació amb ulls clucs de les exigències dels creditors, sinó que era una por que pretenia derrocar un govern escollit democràticament. Per inútil que pugui semblar el govern grec, hauria sigut un moment vergonyós per a la història d'Europa.

De fet, el model polític i econòmic grec pot no agradar al sistema establert a Europa, però no els queda més remei que assumir-ne la realitat i prendre les mesures que s'estimin adients. De moment, els bancs haurien de reinstaurar l'accés a les ajudes, o el risc de revolta serà cada dia més alt. S'ha de començar a parlar amb Alexis Tsipras, que arriba a la taula de Brussel·les reforçat tant pel «no» a les urnes com per l'acte simbòlic de la dimissió del seu ministre Varoufakis, clavant un mastegot en forma de «no» democràtic a tots els que el menyspreaven. L'habilitat de Varoufakis i la seva teoria dels jocs trastoca la negociació. La troica ja té a qui carregar el mort, però aquest ja no està al govern. Difícil de derrocar-lo, doncs. La proposta de restructuració del deute, de menys austeritat i redistribució a favor dels que més ho necessiten que Tsipras porta sota el braç, ja no ve estigmatizada per la visió radicalitzada que Varoufakis ha volgut transmetre.

De fet, durant aquests dies d'impàs, s'han aconseguit manifestacions públiques de l'FMI i del BCE que el deute public grec és insostenible, fet que dóna certa credibilitat a la postura grega revelada contra un pla que carregui les pèrdues del sistema damunt les espatlles dels més febles.

Varoufakis ha jugat el seu paper i ara Tsipras està molt més fort per al que pugui venir, sigui el que sigui.

I sobretot, la tecnocràcia assentada a Europa ha d'entendre que, per primer cop a la historia de la UE, la força popular ha derrotat la doctrina oficial.

Grècia ha internacionalitzat la crisi humanitària que s'està vivint a Europa. Han aconseguit que el drama hagi passat d'un problema limitat a un territori d'Europa, que siguin els propis fonaments d'Europa els que estan en problemes. I d'això, la política internacional n'ha pres bona nota. La Unió Europea és la creació política que ha aportat el més llarg període de pau i prosperitat al territori. A veure ara qui serà el tecnòcrata que tindrà el valor de passar a la història per haver trencat el principal èxit polític de l'últim segle.

Si ho mirem amb visió d'estadista europeu -potser això és molt ambicionar amb tot el que es cou avui en dia en diverses parts de les terres europees-, fins i tot podria dir-se que els del «no», no són els únics guanyadors. Tal com vaig escriure en aquest mateix diari fa uns mesos, jo diria que Europa, almenys una certa idea d'Europa, també ha guanyat gràcies a Grècia. Una petita part de la meva ànima europeista morirà cada dia mentre els seus pobles no se sentin representats en les seves institucions. El distanciament no podria haver sigut més evident d'haver guanyat el sí, que era un «sí» al sistema de polítiques econòmiques marcades per unes agendes establertes per organismes democràticament no representatius. Amb el «no», es manté un bri d'esperança.

Si Grècia s'hagués vist forçada a alinear-se amb la por financera, Europa hauria tacat la seva reputació durant generacions.

El «no» de Grècia no comporta cap solució econòmica pel drama que estan ?vivint els ciutadans grecs i de fet, ho passaran encara pitjor. Però suposa dir sí a una Europa més democràtica, més progressista i socialment justa, on la seva prosperitat sigui compartida per tots els europeus.