Igual que els anomenats Ojos del Guadiana (el lloc del naixement del riu Guadiana, part del qual transcorre sota terra per després tornar a aparèixer un tram més avall). Així ha anat apareixent i desapareixent periòdicament de la plana d'Internacional dels mitjans de comunicació durant els 21 mesos que han durat les negociacions sobre el programa nuclear iranià. Han estat quasi dos anys d'estira-i-arronsa fins que aquesta setmana s'ha arribat a un acord amb l'Iran que per a molts analistes és històric.

L'Iran és un país de religió i cultura musulmanes amb un potencial enorme. De fet, és una potència regional del Pròxim Orient per tres raons: La primera és demogràfica: té 78 milions d'habitants i és el país més poblat, amb diferència, del Golf Pèrsic.

La segona, econòmica: disposa de les segones reserves més grans de gas del món (darrere de Rússia) i les quartes de petroli, però la seva economia no acaba d'alçar el vol per les sancions econòmiques internacionals que se li han imposat des de fa uns anys. La tercera és religiosa: l'Iran és el bressol del xiisme, la segona gran branca de l'Islam després del sunnisme. Té el lideratge espiritual dels xiïtes, amb una influència sobre uns 200 milions de seguidors musulmans que s'estenen per països com: l'Iraq, Síria, Líban, l'Aràbia Saudita, Emirats Àrabs i el Pakistan.

Les negociacions amb l'Iran han tingut sempre un caràcter pendular i s'han escenificat a través d'una repetició de trobades, cimeres i converses entre, d'una banda, el règim teocràtic iranià que sempre ha defensat el desenvolupament d'un programa d'energia nuclear propi amb finalitat exclusivament civil i, de l'altra, l'anomenat P5+1, format pels cinc països membres permanents del Consell de Seguretat de l'ONU (Estats Units, França, Regne Unit, Rússia i la Xina) més Alemanya, recelosos de què el govern de Teheran utilitzi el desenvolupament d'un programa nuclear propi per dotar-se d'armes nuclears.

Cal recordar que desenvolupar i disposar d'energia nuclear per a un ús només civil (com fabricar electricitat) és una aspiració legítima i legal de qualsevol país, tal com està recollit en el Tractat de No Proliferació d'Armes Nuclears.

En els darrers mesos s'han acostat les posicions de les dues parts, en bona part gràcies a la incansable tasca diplomàtica del secretari d'Estat nord-americà John Kerry, qui ha encapçalat els esforços negociadors amb el règim iranià que han culminat amb l'acord del passat dimarts.

Una entesa per la qual l'Iran es compromet a limitar la seva activitat nuclear, que serà supervisada per inspectors internacionals, a canvi que la comunitat internacional aixequi les sancions econòmiques que tant han malmès l'economia iraniana. A més de les dificultats pròpies de la dinàmica de la negociació, hi ha també uns actors externs que no estan gents satisfets d'aquest acord amb l'Iran perquè va en contra dels seus interessos i que no dubtaran en boicotejar-lo si en tenen l'oportunitat.

Són quatre els actors que no volien que s'arribés a cap entesa amb l'Iran sobre el seu programa nuclear: El primer és la branca més dura i conservadora del propi règim iranià, que considera qualsevol acord com un senyal de feblesa enfront dels Estats Units, el seu gran enemic d'ençà que l'Iran es va convertir en república islàmica el 1979 amb Khomeini.

El segon, l'actual govern d'Israel encapçalat per Benjamin Netanyahu, qui ja ha criticat dura i públicament l'acord aconseguit, ja que considera una entesa amb l'Iran com la porta oberta per a què aquest fabriqui la bomba atòmica, cosa que seria una amenaça existencial per a Israel.

El tercer, la monarquia dictatorial de l'Aràbia Saudita degut a l'històric enfrontament polític (i a vegades també militar) entre els musulmans sunnites, que són majoria a Aràbia, i els xiïtes, majoritaris a l'Iran, per l'hegemonia al Pròxim Orient.

A més, un Iran nuclear crearia un precedent que podria incentivar que altres potències del món musulmà com l'Aràbia Saudita i Egipte també volguessin dotar-se de l'arma atòmica, engegant una perillosa cursa nuclear a la regió segurament més volàtil del planeta.

El quart i últim és el partit republicà dels Estats Units, que gaudeix de majoria parlamentària a les dues cambres del Congrés nord-americà i que ha intentat torpedinar qualsevol intent d'acord del president (demòcrata) Barack Obama amb el govern iranià perquè tenen la vista ja posada en la cursa electoral per a les eleccions presidencials del novembre de 2016, d'aquí a 16 mesos, quan molt probablement s'hauran d'enfrontar amb la candidata demòcrata Hillary Clinton.

Pels republicans nord-americans, a més, qualsevol acord amb l'Iran s'interpreta com un signe de debilitat de la superpotència nord-americana, que posaria encara més en dubte la seva suposada hegemonia mundial.

Però el govern d'Obama no fa aquest càlcul, ja que ara es troba en la surrealista situació de necessitar l'antic enemic iranià per fer front militarment a l'autoanomenat Estat Islàmic, que governa una part de l'Iraq i Síria i que amenaça en dinamitar el ja de per sí fràgil equilibri de forces del Pròxim Orient. Totes les parts han cedit en alguna cosa per arribar a aquest acord. La via política i diplomàtica, pacient però decidida, ha estat el camí triat perquè l'alternativa sempre era pitjor, ja que hagués suposat caure en aquesta mena de riu Guadiana que ha estat aquest llarg procés negociador, amb el consegüent perill de morir-hi ofegats.