A les 7 del matí del passat 13 de juliol, els principals líders dels països de l'Eurozona van acordar iniciar negociacions amb Grècia per rescatar-la per tercera vegada. Després de publicada la noticia, la major part dels mals presagis sobre el futur de l'euro van desaparèixer, com també el perill d'una nova recessió a la Unió Monetària Europea (UME).

L'acord aconseguit, en comportar una gran disminució de la incertesa econòmica, va tranquil·litzar notablement els inversors financers. La seva reacció no es va fer esperar. De manera immediata, però també al llarg de la setmana, a les principals borses europees es van observar considerables pujades i importants caigudes a les primes de risc de països com Espanya i Itàlia. Aparentment, tot tornava a la normalitat.

No obstant això, des de la meva perspectiva, res s'ha resolt. Per tercera vegada, les dues parts (els líders de Grècia i la resta de països de l'UME) han decidit guanyar temps i evitar abordar la resolució del principal problema de l'economia hel·lena. Aquest no és l'elevat nivell del deute públic acumulat (un 177,1% del PIB el 2014), ni la seva reduïda capacitat per a generar superàvit pressupostaris primaris (els que no tenen en compte les despeses derivades del pagament dels interessos del deute) ni tan sols el gran frau tributari existent, sinó el seu escàs potencial de creixement econòmic sota l'actual disseny de l'Eurozona.

Després d'haver emprès en els últims anys una brutal devaluació interna (reducció de salaris, marges unitaris de beneficis i preus), ara coma ara Grècia ?se??gueix sense ser competitiva. En altres paraules, els grecs cobren massa per a la productivitat que tenen o aquesta és escassa donat el que perceben. Tot i això, els salaris obtinguts pels treballadors porten a una gran part de la població a gaudir d'un escàs nivell de vida, encara que treballin a temps complert. No obstant això, la situació és encara pitjor per l'elevat nombre de desocupats (un 25,6% l'abril de 2015), generats en una substancial part per les polítiques d'austeritat imposades per la Troika (ara les Institucions) en els dos rescats anteriors.

Dues bones solucions per a Grècia

A mitjà termini, existeixen dues solucions satisfactòries per a Grècia. La primera és la que històricament ha utilitzat de manera regular quan els seus governants s'han equivocat molt i de manera reiterada: la devaluació de la moneda. Amb la situació actual, aquesta solució significa la sortida de l'euro. Sens dubte, una manera ràpida, si la inflació no es desboca, de recuperar la competitivitat perduda. La segona és la realització de donacions a Grècia, però no la concessió de nous préstecs, per parts dels països de l'UME amb la finalitat de combinar un satisfactori creixement econòmic amb la millora de la seva competitivitat. El primer factor s'aconseguiria impulsant la despesa de les famílies i la inversió de les empreses, el segon mitjançant la realització de reformes estructurals.

No obstant això, ambdues parts no han buscat una bona i definitiva solució econòmica, sinó la millor des d'una perspectiva política personal. Així, a les negociacions dels últims dies, el gran objectiu de Tsipras ha estat aconseguir la reobertura dels bancs i especialment la finalització del corralito. Per aconseguir aquest objectiu, Tsipras ha sacrificat quasi totes les seves reivindicacions i ha acceptat la immensa majoria de les peticions dels principals líders europeus. Unes mesures que conduiran a noves caigudes del PIB, un augment de l'atur i un increment de la pobresa. Per als grecs, Tsipras ha resultat ser un autèntic frau. Durant les últimes dècades, als països occidentals, ningú ha mentit els seus ciutadans tant com ell en tan poc temps.

L'actual primer ministre de Grècia ha enfocat les negociacions amb els líders europeus com si es tractés d'una partida de pòquer. Com que no disposava de bones cartes, ha decidit jugar-se la sort del seu país a una catxa (el referèndum del 5 de juliol). No obstant això, la seva ingenuïtat ha estat tal que, en comptes d'amagar la seva parella de dosos, l'ha ensenyada abans d'hora. El resultat: un país més a la deriva del que ja anava, un gran desprestigi personal i un negre futur polític. Tot plegat només sis mesos després que la coalició que presideix triomfés clarament a les últimes eleccions generals.

La jugada dels països europeus

Per part de la resta de líders europeus, especialment aquells amb un Parlament que havia de referendar l'acord aconseguit (Alemanya, Finlàndia, Holanda, Eslovàquia, etc.) l'objectiu era triple: guanyar per KO a Tsipras, no perdonar a curt termini ni un euro a Grècia i culpar els polítics de la república hel·lènica de l'horrorós funcionament dels dos anteriors rescats.

Aquesta manera de procedir, encara que suposi que en alguns països del nord i est d'Europa probablement augmenti la popularitat dels seus líders, és a mitjà termini un autèntic despropòsit.

L'estrepitosa derrota de Tsipras, considerada per nombrosos grecs com una humiliació, previsiblement augmenti el nombre d'euroescèptics al país i dificulti l'obtenció de nous acords. No hi ha dubte que de cara a la galeria els líders europeus han quedat molt bé amb els seus ciutadans, al dir-los que els diners que indirectament han deixat o avalat a Grècia no estan perduts, sinó que seran reintegrats en la seva totalitat pel país. Una autèntica presa de pèl, especialment si considerem que els creedors privats van fer una quita a Grècia del 53,5%, quan el nivell de deute públic en relació amb el PIB era d'un import similar a l'actual.

Les males perspectives econòmiques del país, en part derivades de les característiques del tercer rescat, impediran el pagament dels compromisos financers incorreguts per la seva Administració. Una realitat que tard o d'hora hauran de reconèixer, encara que un substancial percentatge del préstec de 86.000 milions d'euros (el previsible import del tercer rescat) tingui com a destí la devolució d'una part del capital anteriorment prestat i el pagament dels corresponents interessos. En termes col·loquials, màgia de molt mala qualitat.

Finalment, val la pena ressenyar que el disseny del nou programa té una gran part dels defectes dels dos anteriors, sent inexplicable social i econòmicament per què les Institucions insisteixen a recomanar pujades d'impostos i retallades de despesa pública. Si aquesta recepta ha fallat anteriorment dues vegades, quins nous motius existeixen per que ara funcioni bé? La resposta és clara: cap. Per tant, l'establiment de les indicades condicions només té lògica si l'objectiu ocult és la sortida a petició pròpia de Grècia de l'euro de forma diferida en el temps. Una decisió que té els mateixos efectes que l'expulsió, però que és diplomàticament molt més correcta.

En definitiva, l'acord assolit suposa un nou fracàs, tant per Grècia com per l'eurozona. La solució adoptada no és ni molt menys definitiva, sinó únicament temporal. En termes col·loquials, un pedaç de mala qualitat. El tercer rescat farà que disminueixi encara més el nivell de vida dels ciutadans grecs, no sent per res descartable un gran augment de les protestes socials i els disturbis al carrer. Un aspecte que, unit a les dissidències observades entre els principals polítics de Syriza, pot conduir en poc temps a la convocatòria de noves eleccions i a un període de més inestabilitat política. Pel que fa a la resta de països de l'eurozona, l'acord suposa un nou malbaratament de diners i una mostra més de la incapacitat dels líders de les principals nacions per resoldre els problemes estructurals derivats d'un inadequat procés de creació de l'UME. Una altra oportunitat perduda, l'enèsima.

Aquest article ha estat publicat originalment al blog Voces Económicas