Boris Johnson, el llengut alcalde de Londres i biògraf de Churchill que un dia passarà David Cameron, presumia en campanya que «votar els conservadors farà que la teva dona tingui pits més grans i augmenta les teves opcions d'aconseguir un BMW M3». Amb perdó, autocriticava la ridícula licitació esperonada per les urnes. Rajoy va efectuar ahir promeses menys grolleres, però igualment quimèriques.

En el costat positiu, el final de curs i de legislatura va demostrar que per a Rajoy no passen els anys. Abans que en el seu aspecte físic, en el seu reciclatge de benaurances caducades. Proposa una «intensa creació d'ocupació». El 2015, però també el 2011, quan es comprometia a donar la volta a l'atur en només sis mesos. En realitat, va empitjorar les xifres macroeconòmiques en el seu conjunt, abans que Draghi arreglés l'agonia espanyola amb el seu llegendari «tot el que sigui necessari». Per no parlar d'un rescat bancari que el PP oblida sistemàticament.

La reedició de les promeses ja incomplertes el 2011, a més de l'estupefaent devolució de la paga extra abans sostreta als funcionaris, facilita la tasca d'un president del Govern que no s'ha distingit per la seva creativitat. Malauradament, també confirma que el PP ha procedit al sacrifici massiu de les classes mitjanes per tornar a la casella de sortida. La dreta no pot queixar-se de les reticències que inspira el seu pla d'insistir en el mateixa camí. De ben segur que quatre anys enrere poden rastrejar propostes d'intensificar la lluita contra el frau fiscal. Els populars argumentaran que ara són més creïbles, perquè tots els ministres i amics del partit ja han regularitzat el seu frau gratuïtament.

Costa trobar diferències entre Rajoy'11 i Rajoy'15. Aspira a seguir per fer el mateix, llevat que els ressecs «aturats» de Zapatero s'han transformat en «persones que no troben la seva feina». Es descarrega subtilment la responsabilitat sobre les víctimes, a les quals s'atribueix a més una malaptesa psicomotriu. Un problema de desorientació nimi, el president del Govern suggereix potser que la desocupació se solucionaria lliurant un GPS als afectats.

La dialèctica unilateral de Rajoy és inapel·lable perquè es basa en el fet que el temps ho arregla tot. Quant de temps? El que sigui necessari, amb l'actual president de guaita a La Moncloa perquè ningú sap esperar sense desesperar com ell. Aguanta, sigues fort. En l'aniversari de la caiguda de Rubalcaba, el socialista ha volgut desqualificar el seu antagonista conservador el 2011 amb un afalac encobert. Escriu el vell professor que el líder del PP «farà el que millor sap fer, res».

Les paraules de Rajoy tenen una estranya tendència a apartar-se dels fets. Els decebedors resultats del Santander a Espanya generen cabals de prosa. I si l'embarcació navegués vent en popa, no hauria estat necessària la precipitada substitució del candidat a les catalanes. «A Déu pregant i amb el mall d'Albiol donant», estipula el nou eslògan del PP. L'esportivitat del president del Govern es resumeix en la seva defensa d'un «cercle virtuós», una emocionada benvinguda als cercles de Podem. En el fons, Rajoy és un sentimental.