Corbyn i el 53 per cent de l'harakiri

L'amenaça que un extremista d'esquerres dirigeixi el laborisme britànic desperta el temor als mitjans

01.09.2015 | 00:00
Jeremy Corbyn és el màxim favorit per guanyar les primàries laboristes.

Un simple percentatge, el 53%, la intenció de vot atribuïda a Jeremy Corbyn a les primàries del laborisme britànic, ha estat suficient per posar en ordre de revista moltes campanyes mediàtiques d'Occident. Potser hi ha altres enquestes, però ha estat la de YouGov del passat dia 11 la que, amb els rotunds 32 punts d'avantatge que atorga al diputat d'esquerres, ha desencadenat l'alarma, en particular entre els propis quadres del labour. Què els passa als laboristes per posar-se en mans d'un extremista que vol esborrar Thatcher i Blair de cop? Per què es dirigeixen amb pas alegre a l'escenari de l'harakiri?
La pregunta és retòrica, ja que aquest mode interrogatiu no fa més que encobrir una amenaça: laboristes, el vostre és greu, una alteració descontrolada que, excepte error dels sondejos, us conduirà al suïcidi electoral el 2020. Així que, com gairebé totes les argúcies retòriques, pot ser buidada de cop: als laboristes no els passa res que no els hagi passat abans als indignats turcs que li han tret la majoria absoluta a Erdogan, als indignats italians que van convertir en rellevant força política el caòtic moviment de Beppe Grillo, als volàtils francesos que van entronitzar el socialista Hollande per després martiritzar-lo o als espanyols que durant uns mesos van fer somiar Pablo Iglesias amb menjar-se d'un mos el PSOE. I, per descomptat, en grau superlatiu als lacerats grecs que es van entregar al gener a Tsipras. En altres paraules, que tenen atipament d'una austeritat amb la qual, com a bons ciberserfs de la gleva, estan pagant els plats trencats de les orgies financeres.
Cal, és clar, afegir, la mica de sal pròpia del plat britànic. Després de cinc anys de feble lideratge d'Ed Miliband, entestat a ser l'ombra compassiva de l'ortodòxia, els laboristes van patir una estrepitosa derrota a les legislatives de maig i li van regalar a Cameron la majoria absoluta que va fallar el 2010. Per rematar el clau amb acarnissament, Escòcia, feu laborista per excel·lència, es va volatilitzar en canalitzar els nacionalistes de l'SNP bona part de les energies desplegades en el fallit referèndum independentista del passat setembre. Només va fer falta una part dels vots que no van aconseguir la secessió per devorar 56 dels 59 escons escocesos. A aquest resultat, que va reduir les 41 actes laboristes escoceses a una, va contribuir el peculiar sistema electoral britànic: el diputat en joc a cada districte és per al primer classificat. Els altres vots moren a la paperera.
Aquestes bases indignades i derrotades han convertit Corbyn en una autèntica estrella mediàtica amb fans que esperen hores per complir el ritual d'autofotografiar-se amb ell. Amb qui? Doncs, en essència, amb un neomarxista de tints ecologistes el programa màxim del qual il·lusiona els necessitats de certeses i espanta els temorosos del déu dels mercats: tornar al laborisme els seus senyals d'esquerra reformista. O sigui, oposar-se a l'austeritat, augmentar la despesa pública, allunyar la política exterior britànica de les directrius del Pentàgon i la Casa Blanca, i, en suma, desfer el gir dretà emprès el 1995 per l'oportunista Blair. I implica, a més, dinamitar els emblemes del saqueig al bé comú emprès per Thatcher sota el nom de revolució liberal. Això és, renacionalitzar els ferrocarrils, la sanitat i l'energia, un cop constatat que la privatització va generar una considerable injecció de liquiditat en els mentors financers dels conservadors, i en una part d'ells mateixos, però va depauperar la qualitat dels serveis i va disparar els seus preus.
Respostes les preguntes bàsiques, només queda negar-se a pronosticar el futur, tasca que en el repartiment occidental del treball s'assigna als prospectors. La qual cosa no impedeix destacar que: 1) des del passat dia 14 i fins al 10 de setembre, 600.000 electors, una xifra rècord que sens dubte inclou no pocs "submarins", estan cridats a les urnes per confirmar o desmentir les enquestes. 2) Una eventual arribada de Corbyn al lideratge de l'oposició de la cinquena potència mundial donaria una ressonant tribuna a la lluita contra l'austeritat. Tribuna reforçada per la independència britànica respecte la zona eurogermánica, així com per la poderosa corrent eurófoba que recorre el país i, per sobre de tot, per l'absència de responsabilitats governamentals de Corbyn. 4) L'últim líder esquerrà del laborisme, Michael Foot (1980-1983), va ser apallissat per Thatcher el 1983 per un escandalós 42,3% a 27,6%. 5) L'ombra de la claudicació de Tsipras davant dels creditors està sent utilitzada amb acarnissament per orientar el vot laborista contra Corbyn, com a Espanya contra Pablo Iglesias. 6) L'establiment de semblances entre el Regne Unit i Grècia o entre els programes de Corbyn i Tsipras és un exercici de pura mala fe. 7) Cadascun dels punts anteriors permet al lector formular pronòstics, encara que sens dubte el més aconsellable sigui fer-los a les cases d'apostes britàniques. No en va són les de més purificada tradició.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Declaració d'Independència

 
Consultori

Puigdemont al Parlament

Carles Puigdemont pot declarar la independència aquesta tarda però no ha aclarit si serà simbòlica o efectiva - El Govern espanyol, amb el suport del PSOE i Cs, diu que està disposat a prendre «les mesures que calguin» per evitar que tiri endavant


Enllaços recomanats: Premis cinema