Línies de fuga a l'Orient Mitjà

Turquia i els EUA protagonitzen els primers moviments de peces a la regió després de l'acord nuclear amb l'Iran

07.09.2015 | 00:00
Turquia viu una gran inestabilitat que s´ha traduït en greus disturbis als carrers.

Del que no es pot parlar, millor callar, aconsellava el filòsof Wittgenstein en una de les proposicions del seu Tractatus lògic-philosophicus més citades i menys ateses. I si hi ha alguna cosa de què un analista no hauria de parlar és del futur. Aquesta tasca queda per als que apliquen la prospectiva, florent nínxol de negoci des dels segles de l'oracle de Delfos malgrat les proves de la seva freqüent inu?tilitat.
Dies enrere, el president d'un
cotitzat gabinet prospector de riscos per a inversors va donar a llum un article l'ambiciós títol del qual, El futur de l'Orient Mitjà, prometia, ja veuran que en va, aclarir als lectors les grans línies evolutives obertes pel recent acord nuclear amb l'Iran. Les seves principals conclusions eren: 1) l'Iran es reforçarà gràcies a la seva recuperada capacitat petroliera i, per tant, donarà més suport a Síria,
Hezbol·là i les milícies xiïtes que
combaten l'Estat Islàmic (EI) a l'Iraq. 2) L'Aràbia Saudita, enemic
de l'Iran, s'enfortirà per frenar Teheran. 3) Els Emirats Àrabs intentaran aprofitar les seves connexions econòmiques amb l'Iran per fer negocis. 4) Turquia també intentarà capitalitzar la tornada de l'Iran al tauler.
Al marge de la seva eixuta complexió, i de l'absència d'un marc cronològic que les acoti, aquestes conclusions donen per fet que la durada de la guerra siriana tendirà a l'infinit, no s'ocupen de l'impacte de l'oferta del cru iranià en l'enfonsament dels preus petroliers -que tan durament colpeja Rússia-, deixen de banda l'íntima vinculació d'Aràbia amb el Pakistan -per tant, amb Al-Qaeda i els talibans- i no diuen una sola paraula sobre Israel.
En realitat, aquests silencis són
irrellevants perquè la finalitat de l'article era "vendre" que el pacte nuclear amb l'Iran és bo per als Estats Units i recomanar que ?Wa?shington faci el que, en realitat, ja fa un any que està fent. És a dir, confiar en l'Iran perquè, a través de les milícies xiïtes iraquianes, completi a terra el que els atacs aeris a l'EI no aconsegueixen acabar. Un paper que la negativa d'Obama a desplegar tropes a territori de l'Iraq està vetant al Pentàgon. Sigui dit de passada, en aquest apartat el prospector suma altres dos clamorosos silencis: ni una paraula sobre les milícies kurdes, que han clavat el gruix dels cops encaixats per l'EI, i ni una paraula sobre les reaccions que la col·laboració tàcita dels EUA amb l'Iran genera a l'Aràbia Saudita i Israel.
Un cop tractats aquests temes, l'autor insta a tenir en compte les capacitats de l'Iran en l'àmbit dels ciberatacs per després aconse?guir la frase destinada a satisfer les àmplies expectatives obertes per un títol com El futur de l'Orient Mitjà: "El temps dirà si (l'acord, bo per als EUA i l'Iran) també és bo per a la resta del Pròxim Orient". Vaja.
Vist això, queda clar que l'únic que, sense enganyar, pot dir un analista sobre l'impacte a l'Orient Mitjà de l'acord del 14 de juliol és que, deixada enrere la necessitat de no indignar en excés l'Iran, ja han pogut detectar alguns moviments de peces que perjudiquen els seus aliats. Començant per l'entesa entre els EUA i Turquia, que, entre
altres qüestions, amenaça la posició dominant adquirida aquests
dos últims anys pel dictador al-Assad en la guerra civil siriana.
Washington ha obtingut l'autorització d'Ankara per utilitzar les bases aèries turques com a punt
de partida d'atacs tripulats en territori sirià. Contra posicions de l'EI, però sense descartar que el blanc siguin les tropes governamentals.
Així, es consolida la presència de la superpotència a l'Orient Mitjà, un any després que l'auge gihadista vencés la voluntat d'Obama d'abandonar la regió a la seva sort. Una sortida d'escena que havia causat consternació comptable en la indústria militar i en els seus testaferros del Pentàgon i el Congrés.
Per la seva banda, Turquia, emparada en una amplíssima declaració de guerra total al terrorisme, ha llançat alguns atacs a l'EI, al qual fins ara tractava amb benevolència. Aquests bombardejos s'han mostrat com una simple coartada per desencadenar una intensa ofensiva contra la guerrilla independentista kurda del PKK, amb la qual Ankara portava dos anys sumida en una tortuosa negociació de pau mentre hi havia una treva temporal.

Aritmètica electoral
Per què ara? Pel que sembla, per qüestions d'aritmètica electoral.
Els atacs als kurds arriben en l'inestable marc polític deixat per les eleccions del juny passat, en què els islamistes del president Erdogan (AKP), tot i quedar com a primera força, van veure com s'acababven 13 anys de majories absolutes. L'artífex de la garrotada va ser l'espectacular ascens del partit kurd HDP, aliat amb els "indignats"
laics de la plaça Taksim, que va deixar Erdogan amb el peu canviat.
Erdogan, immers en una clara
deriva autoritària, havia renunciat al lloc de primer ministre per fer-se amb la gairebé honorífica direcció de l'Estat en les presidencials d'agost de 2014. Era el primer pas per convertir la república turca en un règim presidencialista al cap davant del qual estaria ell com a reencarnació islamista del laic Ataturk, el pare de la Turquia moderna. Però aquest salt, que implica una reforma constitucional, necessita comptar amb el suport de dos terços dels diputats, de manera que els resultats de juny el van deixar en suspens.
Erdogan, magnífic muntador
d'argúcies, no s'ha rendit i ha optat per fer fracassar les negociacions destinades a articular una majoria de Govern pluripartidista.
El següent pas serà convocar noves eleccions, probablement al novembre, però aquesta vegada en un ambient d'escalada bèl·lica contra els kurds que, confia Erdogan, ha d'anul·lar l'enemic i tornarà als islamistes la destijada majoria absoluta.
Al marge d'aquest moviment major de Turquia i els Estats Units,
s'han detectat alguns altres. Per ?exem?ple, els grups palestins avalats per l'Iran, amb Hamàs al capdavant, han demanat la mediació del Quartet per prorrogar la situació oficial d'alto el foc amb Israel. I uns quilòmetres al sud-est de Palestina, al Iemen, s'està vivint una dura ofensiva de les forces presidencials, avalades per l'Aràbia ?Saudita i els EUA, que han aconseguit desallotjar del sud del país els rebels huties, xiïtes avalats per l'Iran.
Més a l'est encara, els talibans
afganesos-pakistanesos (recordin
la seva connexió amb l'Aràbia Saudita i Al-Qaeda) han anunciat, estranyament amb dos anys de retard, la mort del seu cap suprem, el mul·là Omar. La successió del mul·là borni ha obert una batalla a la cúpula dels talibans que, d'una banda, ha desembocat en més atacs als governamentals afganesos i, de l'altra, ha desencadenat
una guerra interna a l'organització
gihadista, que segueix estant avalada per Al-Qaeda. Aquest grup, per tancar el cercle, ha decidit retirar-se prudentment de les zones de Síria més susceptibles de ser atacades pels EUA.
Entre tants cops, l'Iran manté
discretes converses militars amb Rússia, que, per part seva, i en un possible intent de minimitzar els futurs danys al seu protegit al-Assad, ha ofert als EUA l'esquer d'una col·laboració contra l'EI, que, de moment, no està quallant.
Un mes després del pacte nuclear amb l'Iran, el règim dels aiatol·làs ha vist, doncs, com diversos dels seus enemics es treuen la mandra per amenaçar els seus aliats. Aquests moviments, encara que no tenen la clarividència requerida per endevinar el futur de
l'Orient Mitjà, donen algunes pistes. Per a tota la resta, es recomana acudir a Delfos, contactar amb Ian Bremmer, de l'Eurasia Group, que així es diu el conspicu analista de riscos al·ludit més amunt, o acollir-se al protector mantell de Wittgenstein.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Declaració d'Independència

 
Consultori

Puigdemont al Parlament

Carles Puigdemont pot declarar la independència aquesta tarda però no ha aclarit si serà simbòlica o efectiva - El Govern espanyol, amb el suport del PSOE i Cs, diu que està disposat a prendre «les mesures que calguin» per evitar que tiri endavant


Enllaços recomanats: Premis cinema