La victòria del Partit Justícia i Desenvolupament (PJD, islamista) en les eleccions municipals i regionals del passat divendres al Marroc respon a diverses raons, entre les quals destaquen la seva organització com a partit, el carisma del seu líder Abdelilah Benkirane i la seva imatge d'honestedat.
El PJD va guanyar amb percentatges contundents (entre el 40 i el 70 %) la majoria d'escons a Casablanca, Rabat, Fes, Marrakech, Tànger, Tetuán i Agadir, la qual cosa molts anomenen el «Marroc útil», format pel teixit urbà que concentra la població, la indústria, el turisme i el PIB del país.
A falta que les dades totals siguin comunicades pel Ministeri de l'Interior, el PJD sosté que ha gua?nyat en nombre de vots, en sumar 1,5 milions dels vuit dipositats en les urnes, una dada que relativiza el fet que el partit sigui tercer en escons (gràcies a un mapa electoral que afavoreix a les zones rurals).
«Aquesta contundent victòria ha estat una sorpresa fins i tot per a ells», va dir Ali Anuzla, fundador i director de la web Lakome2.com. «El PJD ha recollit a les ciutats un vot clarament polític i s'ha guanyat el suport dels que el veuen com un partit amb les mans netes, mentre que al camp la maquinària de notables segueix influint a l'hora de votar».
La imatge d'honestedat és repetida una vegada i una altra en les anàlisis que s'han succeït durant el cap de setmana, tractant d'explicar com el partit s'ha pogut sobreposar a un escenari polític de «tots en contra meu», a una majoria mediàtica hostil i a un entorn regional on els islamistes viuen hores molt baixes.
A més, «és l'únic partit que ha demostrat força organitzativa durant totes les etapes de la campanya: no hem vist escissions, ni corrents interns, sinó un partit que gestiona les seves diferències internes amb democràcia, contràriament a la resta de partits», escrivia ahir el diari Asabah, a priori molt llunyà als postulats islamistes.
La mateixa idea la repeteix el diari Ajbar al Yawm: el PJD ha estat el que més presència ha mostrat als carrers de les ciutats i pobles, i fins a a les xarxes socials, llocs on els seus militants han estat molt més actius i creïbles que els de els seus rivals.
Molt ha tingut a veure també el carisma del secretari general del PJD i president del Govern, Abdelilah Benkirane, com apunta el politòleg Larbi Bentomán, per qui té una capacitat comunicativa desconeguda en la classe política marroquina.
«Benkirane té l'habilitat de presentar un discurs que sembla el d'un opositor: en referir-se constantment a totes les reformes que no ha pogut dur a terme, dóna la idea que és un home que lluita contra el sistema, i això ven», va assenyalar Benotmán.
Per al diari Ahdaz al Magrebiya (també clar adversari de *Benkirane) la victòria del PJD significa «l'alliberament del joc polític al Marroc, sobre el qual ja no hi ha marxa enrere», i demostra a més que la política al país «no està sotmesa als càlculs del seu entorn regional, on els islamistes són font d'inquietud».
Ha cridat l'atenció que el PJD no hagi sofert el desgast que gran part d'analistes li vaticinaven, sobretot després de gairebé quatre anys d'encapçalar el govern nacional; més encara, a les úniques ciutats grans on ha governat, que són Tetuan i Kenitra, ha revalidat còmodament la seva victòria.
Curiosament, el desgast semblen haver-lo sofert gairebé totes les altres formacions: el Partit Autenticitat i Modernitat (PAM) que malgrat ser el que més escons suma, perd les simbòliques alcaldies de Marràqueix i Tànger; l'Istiqlal, que perd la de Fes (feu històrica del partit) i la Unió Socialista, desbancada de Rabat i Agadir.
L'antropòleg Mohamed Nayi, de la Universitat de Rabat, subratlla en el seu blog que seria un error considerar que l'electorat marroquí està «encegat per la qüestió religiosa»; segons ell, «ha dipositat un vot útil contra l'abús i la corrupció».
En qualsevol cas, i com subratlla Ali Anuzla, no s'esperen grans canvis en la gestió de les ciutats o als governs regionals, atès que a les regions i municipis marroquins el poder segueix residint, sobretot, en les wilayas, els governs civils els titulars dels quals són nomenats directament pel rei.
