Una vella advertència present en algunes estacions de ferrocarril crida l'atenció dels viatgers valents -els disposats a canviar d'andana creuant per les vies- sobre la possibilitat que un tren estacionat impedeixi percebre l'arribada d'un altre. Aquest fenomen d'ocultació no és estrany en la política, encara que aquí no solen prodigar-se els avisos i, quan es donen, solen tenir la intenció de desorientar.

La incessant onada de refugiats, majoritàriament sirians, que des de fa setmanes es viu a Europa ha deixat en segon pla els molt intensos moviments polítics i militars que, de manera simultània, s'han produït al voltant de Síria i que han desembocat en la intervenció russa en el conflicte.

Com a resultat de la decisió de Moscou -els últims compassos de la qual van planejar des de la setmana passada a l'ONU sobre el seu conclave anual de governants-, Síria s'ha convertit en l'escenari d'intervenció aèria de dues coalicions. D'una banda, la que, liderada pels EUA i França, agrupa des de fa més d'un any 60 països, molts d'ells només a títol nominal, en lluita contra els gihadistes de l'Estat Islàmic. De l'altra, la recentment constituïda per Rússia, l'Iran, l'Iraq i Síria, que té un doble objectiu declarat: combatre el gihadisme i, molt en primer lloc, reforçar les tropes del dictador Al-Assad, cosa que implica la possibilitat d'atacar les esquifides milícies avalades pels EUA.

Amb el teló de fons del ja llarg enfrontament entre Obama i Putin per Ucraïna, la visió més estesa de la guerra siriana és que s'ha convertit en el territori en què Washington i Moscou resoldran les seves diferències a través d'Al-Assad. Diferències que, se suposa, van quedar clares en els discursos d'Obama i Putin davant l'ONU, que part dels observadors van qualificar de profund enfrontament.

No obstant això, igual que succeeix amb l'exemple dels trens, les coses poden no ser el que semblen. Putin, a punt ja per intervenir a Síria, va demanar a Obama la posada en marxa d'una coalició global "com la que va derrotar Hitler". El president nord-americà la va rebutjar, però es va manifestar obert a col·laborar amb tots, inclosos Rússia i l'Iran, alhora que el seu secretari d'Estat, John Kerry, proclamava que entre les postures dels Estats Units i Rússia hi ha "enteniments fonamentals", apreciació corroborada pel seu homòleg rus, Sergei Lavrov. L'única diferència insalvable, com sempre que es parla de Síria, seria Al-Assad.

Els EUA voldrien una transició política sense el dictador, mentre que Rússia no estaria disposada a cedir en aquest aspecte. Ni més ni menys insalvable, però, ja que mentre Obama nega Al-Assad, el seu aliat Cameron interpreta les seves paraules afirmant que el que volen dir els EUA és que Al-Assad podria participar en el procés de transició, a condició de deixar el poder un cop estabilitzat el país. D'aquí a llavors, hi hauria temps i mitjans per convèncer Putin.

Així doncs, la confluència entre les dues coalicions hauria d'estar, en principi, garantida. Amb l'excepció que dos grups diferents llançant bombes corren el risc de fer saltar pels aires el polvorí en què s'ha convertit Síria.