El cas de la nena Andrea, de 12 anys, ingressada a l'Hospital de San Jaime de Compostela amb una malaltia irreversible i els pares de la qual demanen que no s'allargui la vida artificialment, ha obert de nou el debat sobre la mort digna i l'eutanàsia, com a finals del passat segle el va obrir Ramón Sampedro, tetraplègic, també gallec, el primer espanyol que va acudir als tribunals per reclamar el seu dret a una mort digna i que, fart d'esperar després d'anys de litigi, va portar el que considerava el seu dret als seus últimes conseqüències, al gener de 1998, ajudat per Ramona Maneiro.

A mig camí entre Sampedro i la nena Andrea va saltar el 2006 a Andalusia el cas d'Inmaculada Echevarría, una dona de 51 anys que portava 20 anys postrada en un llit per una distròfia muscular que li van diagnosticar quan tenia només 11 anys. Immaculada va sol·licitar oficialment que la deixessin morir i el Comitè Ètic de la Junta d'Andalusia i el Consell Consultiu ho van autoritzar, en una decisió històrica. Aquesta postura va trobar moltes veus en contra, entre elles les de l'Església catòlica, per la qual cosa Inmaculada no va poder morir en el centre en el qual va viure els últims deu anys, l'Hospital San Rafael de Granada de l'orde de SanJuan de Dios, i va ser traslladada per morir en un hospital públic de la Junta d'Andalusia.

En el cas de la nena Andrea, els pares defensaven que compten amb l'informe favorable del Comitè d'Ètica, però que no havia estat tingut en compte pel centre, que finalment ha canviat d'opinió.

En aquests quatre lustres s'han anat fent coses sense que el dret a una mort digna s'hagi resolt. Diverses comunitats com Andalusia, Canàries, Aragó, Navarra, Balears i Galícia, aprovada recentment, compten amb legislacions autonòmiques sobre la mort digna, però que, com assenyala l'Associació Dret a Morir Dignament, han demostrat que són una eina "insuficient" perquè es respectin els drets i es millori la qualitat de la fi de la vida dels ciutadans.

La Llei Bàsica d'Autonomia del Pacient (LAP), aprovada el 2002, estableix com un principi bàsic que "el pacient té dret a decidir lliurement entre les opcions clíniques disponibles i a negar-se al tractament". En el cas d'un menor, com Andrea, el consentiment ha de ser del tutor legal.