E
l Partit Popular ha triat la forma de suïcidi menys discreta, que és suïcidar-se a casa. A les lliçons públiques d'Aznar, que critica Montoro en les seves "reflexions sinceres", ha seguit la dimissió de la presidenta al País Basc, que volia allargar-li la mà a Bildu; la carta de Cayetana Álvarez de Toledo renunciant a tornar a presentar-se en les llistes de Mariano Rajoy, etcètera, etcètera. El més probable és que si la tempesta amaina el vent segueixi xiulant a les orelles.
Necessita el partit del Govern una catarsi? Segurament sí. A hores d'ara? Sospito que no. No obstant això, Montoro ha tingut un episodi de sinceritat, no sabem si de despit, cap al partit que no li reconeix prou els seus mèrits i, alhora, es dedica a protegir altres que, segons la seva opinió, no ho mereixen tant.
A Aznar li diu que no molesti. Admet estar en política gràcies a ell, però li demana respecte al quiròfan. Algú va utilitzar la metàfora del pacient en estat crític que era Espanya quan Rajoy anava camí de la majoria absoluta, i ara el Govern prefereix fer creure que segueix operant. És la carta de la solvència davant de l'arribisme d'altres, la realitat contra la idealització demagògica. De fet, Montoro pensa que els espanyols votaran amb la ment posada a la butxaca, cosa que resulta arriscat imaginar en un país que, per regla general, es deixa seduir per qualsevol cant de sirenes.
Els populars han iniciat un procés de descomposició que recorda les velles batalles tories del Regne Unit dels anys vuitanta. Montoro menysprea les lliçons interessades d'Aznar i descodifica la famosa targeta "black" de Rodrigo Rato. En aquesta ocasió, trencant amb la norma, ha decidit airejar el disgust que als que operen els produeixen els que irrompen al quiròfan parlant del tipus de cures que necessita el pacient. Com en les partides de cartes -pensa-, els que miren, callen i donen tabac.
