En Marc Cebrián i dos amics seus van anar divendres a l'estadi de París a veure el partit de les seleccions francesa i alemanya. Cebrián, que va viure de primera mà les explosions des de dins l'estadi de futbol, explica com recorda la primera: "No li vam donar més importància, perquè semblava un petard". Però la segona, quinze minuts més tard, va fer saltar les alarmes. "Ens vam començar a posar nerviosos", confessa.

a 500 metres del Bataclan.

Els missatges des de Barcelona van ser una de les primeres alertes que van fer reaccionar en Guillem Jané, estudiant en pràctiques a la delegació de l'Institut Ramon Llull a París. "Estava a punt de sortir amb els amics", recorda Jané, quan va començar a rebre missatges de casa per saber si estava bé. "Als diaris francesos, la informació s'anava actualitzant minut a minut i de cop ja no era només un tiroteig, n'hi havia hagut més en diferents punts", explica. El que va ser definitiu per adonar-se que la situació era greu, afegeix, va ser "el silenci un divendres a la nit" als carrers de París. "Només se sentia alguna sirena", recorda.

A l'Ester Gea, doctorant en Química a l'Institut Curie de París, la notícia dels atemptats la va agafar en un bar. "Vam pensar que era un lloc segur", assenyala, fins que els van dir que "tot estava passant a bars" i lloc concorreguts. L'Ester i la seva parella van acollir a casa seva quatre noies que eren amb ells "perquè no haguessin de tornar a casa". De fet, és el que van fer molts francesos que vivien a prop de l'epicentre dels atacs, al districte desè de la capital francesa. A través de l'etiqueta #PortesOuvertes, persones que buscaven refugi van poder quedar-se dormir a casa d'altra gent.