El miler de policies desplegats per França a la Jonquera i l'antiga frontera, mentre hi ha la Cimera del Clima a París, ens retorna a l'època de la frontera antiga entre el Rosselló i casa nostra. És una mostra de força de "la République" o "la Nation", com diuen els veïns. Les fronteres com a separació de dues realitats, dues administracions i dos poders, per damunt de zones culturals i de realitats de barreja humana i sentimental.

En el segle XX vam tenir el floriment de pobles com Portbou i la Jonquera; dels agents de duanes i les riques agències. Era l'inici del turisme de masses, que ha enriquit la costa, i ha permès que a l'interior s'implantin hotels rurals, alguns petites joies familiars, duts amb professionalitat i bon gust.

Les fronteres són el resultat de batalles i conflictes polítics: són feridores i arbitràries. Amb la crisi, són plenes de pròfugs i refugiats, quan el drama humà del flanc sud d'Espanya queda petit davant l'allau de fugits de l'Àsia que somien arribar des dels Balcans als paradisos alemany, anglès o nòrdic. Amb l'espai Schengen vam superar dues Guerres Mundials, que eren guerres civils europees, però les màfies s'han enriquit amb el canvi, i el món al voltant d'Europa cau en l'anarquia o la guerra. Alhora, regions abans molt industrialitzades com Catalunya pateixen la competència de nous territoris. Manquen polítiques de llarg abast i dirigents preparats que potenciïn els efectes positius de viure, per primera vegada, en un espai econòmic sense odis nacionals.