Si haig de descriure el que és la por, descriuria el que vàrem viure divendres a París. Els trets van refredar el sopar. Sensacions que no es poden escriure. Una barreja de por, impotència i caos. Sense saber exactament el que estava passant ens vàrem espantar i vam veure que era quelcom greu. Sirenes, policia, ambulàncies, crits... crits que mai sortiran del meu cap, ni del de ningú que fos a prop del Belle Equipe, Bataclan i la resta de punts on els terroristes van atacar i treure la vida a tanta gent innocent. Es podia veure a tots els veïns mirar per la finestra amb la llum apagada i el reflex de la televisió. No ens crèiem el que vèiem. Era por, era terror. Els telèfons de casa no paraven de sonar, amics i familiars «esteu bé? Ets a casa?»
Crec que tenien més informació ells que nosaltres.
A París passo aquestes setmanes amb una bona amiga de la meva mare, una senyora de 60 i escaig anys que en fa més de 20 que és aquí, a la capital francesa. Li comuniquen que una bona amiga seva i veïna nostra ha mort en un dels atemptats. Impotència. La vida es tan dèbil, tan fràgil...
Intentem dormir al llarg de la matinada sense èxit, els nervis i la por no ens deixen descansar... i surt el sol deixant pas a un matí de silenci a París, molt de silenci. Si haig de descriure el que és la por, descriuria el silenci del matí de dissabte a París.
Pensar que això es el que viu tanta gent cada dia, en aquest món que fa por, fins i tot a la ciutat més bonica del món. La ciutat de l'amor.
Les hores passen i ja a la tarda la gent s'atreveix a apropar-se al lloc dels fets. Tristesa, impotència, por... la gent plora. Però en un moment donat, un senyor amb una bandera francesa comença a cantar La Marsellesa i tothom el segueix. Pell de gallina, moltes emocions. Tenim molt per aprendre els espanyols en aquest sentit. Estimar el nostre país, estar units, ser «patriotes» no és res dolent quan també s'estima i es respecta els altres. Com fan els francesos.
Vénen dies durs a París i a tot Europa. Dies durs per a la comunitat àrab. El que volen els terroristes es dividir-nos i no ho aconseguiran. Per això no hem de barrejar, els musulmans no són terroristes, els musulmans també són París, Síria... els musulmans també volen la pau. Esperem que la comunitat demostri que res té a veure amb això, de fet a nivell personal ja ho estan fent amb la campanya «No en el meu nom». És moment d´estar units. Tampoc culpem els refugiats, ells fugen exactament d'això, i jo ara sé què és això, és terror. Fugen del terror.
He viscut els pitjors moments de la meva vida. I no vull que ningú passi pel que hem passat, els que vivim a París aquests dies i que tanta gent viu en aquests moments que llegeixes això.
Unim-nos. Som millors.
«Liberté liberté chérie...»
