El passat mes d'octubre va fer 70 anys de la fundació de l'Organització de les Nacions Unides (ONU), creada el 24 d'octubre de 1945 a la ciutat de San Francisco. Després de set dècades, toca fer balanç d'aquest organisme, creat per vetllar pel desenvolupament dels pobles i dels Drets Humans i pel manteniment de la seguretat i la pau al món.

No podem jutjar l'ONU només des de la conjuntura actual sinó que hem de tenir en compte el context del final de la Segona ?Guer?ra Mundial amb la victòria dels aliats en el qual les Nacions Unides va néixer.

És cert que l'ONU no va poder evitar la Guerra Freda en un món dividit per dos blocs, un liderat pels EUA i l'altre per la URSS, ambdós amb armes nuclears suficients per destruir el planeta diverses vegades, una capacitat destructora mai vista fins llavors en la Història de la humanitat. Però va ser precisament a la seu de les Nacions Unides on es va evitar aquesta guerra nuclear en el seu moment més calent i quan va semblar més real que mai: durant la crisi dels míssils de Cuba a l'octubre de 1962.

L'ONU també va tenir un paper positiu i útil durant la descolonització dels anys 60 i 70, quan va donar legitimitat als moviments d'alliberació nacional que van portar a la independència de les colònies dels vells imperis colonials europeus: Regne Unit, França, Holanda, Bèlgica, Portugal i fins i tot Espanya, amb el cas encara no resol del Sàhara Occidental des del 1975. Val a dir que no poques d'aquestes noves independències es van aconseguir després de llargues i cruentes guerres: Algèria, Moçambic, Congo, Angola, Cambotja o Vietnam en són exemples.

A més dels països sorgits de la descolonització, Nacions Unides també va rebre nous estats apareguts de la descomposició de la URSS a principis dels 90, de la qual van sorgir 15 estats, i de la desintegració de Iugoslàvia a mitjans dels 90, de la qual van aparèixer sis països (Kosovo encara està a l'espera d'un ple reconeixement internacional). Amb el temps, el nombre d'estats membres de Nacions Unides s'ha anat ampliant, passant dels 51 estats en el moment del seu naixement als 193 que té actualment. Aquesta vocació d'universalitat és també un dels èxits de l'ONU.

D'altres èxits de l'organització han sigut el fet d'haver posat a l'agenda internacional temes que abans no s'abordaven: el desenvolupament i la cooperació, la lluita contra la pobresa, els Drets Humans o la igualtat de gènere. També ha sigut molt positiva la tasca realitzada per agències d'ajuda humanitària de l'ONU com Unicef i l'Acnur, certament massa vegades mancades, impotents i sobrepassades davant de la magnitud de les emergències humanitàries que han d'afrontar.

L'ONU també ha patit escàndols i vergonyosos fracassos. El més greu és no haver pogut evitar tres genocidis: el de Cambodja, on es van massacrar 1 milió i mig de persones del 1976 al 1979; el de Ruanda, en el qual van morir unes 800.000 persones en tres mesos el 1994; i el de Srebrenica, a Bòsnia, on van morir unes 8.000 persones durant el juliol del 1995.

També s'ha vist incapaç de resoldre conflictes armats que han quedat incrustats, com el del Pròxim Orient entre israelians i palestins, que aviat farà 70 anys que dura, o d'altres guerres com la de la República Democràtica del Congo, amb cinc milions de morts durant els 20 anys que ja fa que dura, o la de Síria, que fa més de 5 anys que es dessagna.

Aquests fracassos i també els nous reptes que presenta el món global i interdependent d'avui fan que sigui necessària i urgent una reforma profunda de l'ONU si vol afrontar-los amb èxit.

Només algunes propostes: acabar amb l'estatus dels cinc membres permanents del seu Consell de Seguretat, reservat ara només als vencedors de la Segona Guerra Mundial (Estats Units, Regne Unit, França, Rússia i la Xina), cosa que posa en evidència la manca de representativitat de l'ONU de l'actual equilibri de forces mundial, i també suprimir l'anomenat dret de veto, que resulta totalment antidemocràtic en la presa de decisions; una justificació més clara de l'ús de la força militar en els conflictes armats;més transparència en els seus pressupostos i despeses per evitar els casos de corrupció del passat i també més claredat sobre els processos de selecció i reclutament del seu propi personal; o una aplicació més ferma del Dret Internacional Humanitari per protegir la població civil (la principal víctima dels conflictes armats) i per acabar amb la impunitat dels autors de crims de guerra i de violacions dels Drets Humans.

Però per fer tot això cal la voluntat política dels seus estats membres, sobretot dels governs de les grans potències, i aquests massa vegades es mouen més per interessos que no per drets, principis o valors humanitaris.

L'ONU, com tota organització humana, té pros i contres, llums i ombres, defensors i detractors, però hi ha una afirmació que sembla força inapel·lable: la que diu que seria difícil defensar que, sense les Nacions Unides, el món actual seria millor i més pacífic, perquè potser encara seria pitjor. Qui sapÉ