Ahir vaig publicar en un diari digital (El Español) una primícia que crec que té un cert interès. Es tracta d'una operació, concreta i real, que vol oferir una alternativa a l'actual manca de majoria parlamentària a Espanya. Consisteix a afavorir un govern en minoria del PP (123 diputats), recolzat des de fora per Ciutadans (40 escons), els vuit diputats de la recent versió de CDC, els sis del PNB i un de sol del regionalisme canari. Sumen 178 diputats, dos més de la majoria necessària, 176 escons.

Ho vaig saber pels que porten l'operació aquí. Són membres i quadres, alguns de molt destacats, de la CDC en vies desaparició. Són els que tenen la tasca més dura: marginar l'actual cúpula de CDC, incloent-hi la desaparició política de Mas.

El que acabo d'escriure significa que ja existeix una fracció interna dins del pujolisme, i així és. És un nou món que ja vaig trobar quan estava a les beceroles. En efecte, m'he fet farts de donar de notícies, aquí mateix, que atribuïa a «fonts de CDC», dissidents respecte a Mas. Era i és veritat, com sempre ho ha resultat ser el contingut d'aquelles informacions, contradictòries amb el que deien la cúpula de CDC i la ben seva TV3. Un exemple d'extrema actualitat ha estat la manca d'acord entre Mas i la CUP.

Jo tinc el deure de descriure el que sé o veig, no pas predir-ne el futur ni pronunciar-me a favor o en contra. El que he vist té molta proximitat formal, de mecanismes formals, en relació amb operacions, també secretes, que vaig revelar sota el pujolisme pur. En cito algunes en el meu article al·ludit. Totes van resultar certes, demostrades del tot. També eren importants.

Per això ahir vaig destacar que hi trobava la flaire de Jordi Pujol Soley i de Miquel Roca Junyent. Ara bé, la flaire pot ser un lleu indici, no pas un element de prova. El millor indici és la presència en l'operació de persones que continuen considerant-se a si mateixes fidels a Jordi Pujol, així com altres més properes a Miquel Roca que no pas, per descomptat, a Mas, a qui execren.

De tot plegat, sé només el que m'han volgut dir. No tinc elements de judici propis. Per tant, no conec la guspira inicial. Estic convençut que no es va donar, en cap cas, en el Madrid polític. Tampoc conec el pes del món econòmic i financer, però segur que no és nul. Tampoc no ho és la por que causa Podem ni la produïda per la consagrada demagògia de trencadissa inherent en Mas. En les converses he notat un rebuig frontal de Francesc Homs i de Jordi Cuminal. No eviten dir-ne pestes ni tampoc execrar la campanya del 20-D.

Una dada important és que ells mateixos tragueren el tema de la corrupció. Digueren més o menys el que tothom diu i pocs fan. O cap. Em digueren que Ciutadans és molt exigent en aquest apartat. Destacaren el seu europeisme i el desig que Merkel, o qui sigui, influenciï respecte a reformes de veritat. Consideren Podem un enemic perillós, si bé expressen consideració per la capacitat política personal d'Ada Colau.

La meva sensació és que tenen bons contactes a alt nivell institucional, on ha perdurat un inefable substrat d'enyorança en relació amb allò de «la puta i la Ramoneta». Però mai no acceptarien una interlocució directa amb el fracassat, però temible, patriarca. Vaig posar damunt la taula el tema judicial que afecta la família Pujol (i tot el sistema polític) com una possible gran qüestió col·lateral. Ens vam quedar en generalitats.

Seria absurd pensar en solucions prêt-à-porter, de confecció. Calen un grapat de sastres i modistes. Però abans caldrà prendre bé les mides, amb judicis aprofundits que ara no sé trobar. El curt termini i el merdós cofoisme («els catalans som els millors») no permeten altra cosa que el vol gallinaci amb períodes de volades de coloms immenses. Ara n'hauríem d'acabar d'enterrar la darrera, que ha tingut un fals mestre columbòfil. Tots els desastres d'Artur allarguen inútilment la nostra agonia i impedeixen començar a anar per feina. Quan el moment arribi potser caldrà considerar el que he revelat, entre moltes altres coses.