Els anomenats partits emergents, suposadament encarregats d'acabar amb la vella política, hauran de seguir girant al voltant d'ella. El monolitisme encarnat per populars i socialistes ha cedit, obrint pas, però no s'ha enfonsat. El contrari hauria resultat, a més del desastre, una autèntica sorpresa i també una decepció, és de suposar, per als que s'alimenten de la idea que el bipartidisme és l'origen de gran part dels mals del país: en aquest cas el duopoli PP-PSOE hauria estat reemplaçat per un altre duopoli, Podem-Ciutadans, cosa que, curiosament, estic segur que no hauria disgustat ni a Pablo Iglesias ni a Albert Rivera. Però no ha estat així i ara toca jugar a una altra cosa diferent, que en realitat tampoc són les quatre cantonades.

El gran objectiu de Podem de superar al PSOE com a partit hegemònic de l'esquerra queda ajornat. Pablo Iglesias no ha tingut inconvenient, tot i això, a oferir-se com a «líder de l'Espanya plurinacional». Els 69 escons obtinguts situen la seva coalició com a tercera força política, tot un èxit, però si el seu nom s'ha d'associar a la remuntada, cal explicar primer per què. En primer lloc, el seu resultat s'ha de valorar partint de l'astúcia i l'oportunisme dels seus dirigents de proclamar als quatre vents la plurinacionalitat de les anomenades comunitats històriques. Dotze escons i primera força a Catalunya gràcies a En Comú Podem (En Comú, d'Ada Colau; ICV i EUiA); nou a la Comunitat Valenciana (Compromís-Podem-És el moment); sis a Galícia, producte de l'acord amb Anova, EU i les Marees, i cinc amb la seva marca al País Basc, que estat la primera en nombre de vots en aquesta comunitat.

Iglesias ha aprofitat a la seva manera els vents del separatisme en llocs on, a més, les aliances territorials han permès aconseguir diputats amb molts menys vots gràcies al desgavellat i injust càlcul electoral que permet la llei en aquest país. Allò que ha servit una vegada més per tallar les ales a Izquierda Unida ha facilitat, en canvi, l'enlairament supersònic de Podem i les seves marques regionals. Sense l'ajuda d'aquest càlcul, la remuntada hauria estat notablement inferior i el partit d'Iglesias hauria obtingut, en lloc de 69 escons, poc més de 40. La pregunta de per què el vot val el triple o el quàdruple en un lloc que un altre segueix sense resposta. Millor dit, la té, però no és plausible des del punt de vista de l'equanimitat.

A partir d'ara caldrà comprovar la capacitat de «l'home providència», que tan diligentment s'ofereix a liderar «l'Espanya plurinacional», per dominar els vents de diferents procedències que bufen dins la seva marca política. És a dir, caldrà veure si les aliances territorials que han impulsat Podem a l'èxit són manejables des de la concepció dirigista del gran timoner, si el Comú català és tan comú, la Marea gallega no es tradueix en galerna o el Compromís valencià significa realment el que la paraula indica.

Podem ha entrat fulgurantment al Parlament tot invocant la remuntada i després que les enquestes preveiessin un forat en la percepció del seu vot. Ho ha fet hàbilment, gràcies a les aliances, una vigorosa campanya i la demagògia que va saber utilitzar amb més eficàcia que els seus adversaris, fins al punt de prometre una Espanya de moment impossible i no desitjada per la majoria dels espanyols, però que es veu rendible des del punt de vista de l'oportunisme electoral. El partit de Pablo Iglesias va començar sabent connectar amb el carrer i detectant el problema, i ha acabat en braços d'una estratègia a temps parcial afí a l'independentisme perifèric que li permet prendre una drecera. Dient una cosa i la contrària per pescar vots aquí i allí, diguem que li ha sortit bé.

No tant, ni molt menys, a Ciutadans, que pregonava el canvi tranquil i l'exemple de la Transició liderada per Suárez. On han anat a parar les altes expectatives? No se sap. Va arribar un moment que Albert Rivera semblava el cavall que va per darrera superant cossos per acabar creuant la línia de meta en primera posició. Això deien inicialment les enquestes que situaven Ciutadans en segon lloc, per sobre del PSOE. Les campanes es van llançar al vol. El partit de Rivera, sacsejat pels seus competidors, la necessitat del vot útil de centredreta i l'amenaça que representava, va intentar una campanya neta i analítica a la recerca de la raó i del consens, una cosa poc usual. Hi ha qui creu que la seva apel·lació a un nou i més equiparat barem en la condemna de la violència domèstica li va costar vots entre les dones i el pensament únic dominant. Pot ser. La seva postura, diferent a la resta, en relació amb el concert basc explica per si sola el que Ciutadans pretén de la política, i que l'electorat, pel que es veu, no aprecia o comparteix suficientment. Les denúncies d'agressió de la cúpula del partit estan plenament justificades, des del fals tuit masclista de Carme Chacón contra Albert Rivera fins a les acusacions de cocainòman abocades per Juan Carlos Monedero, encara que és difícil saber fins a quin punt han influït en la percepció del vot. Possiblement no massa entre les persones decents i amb criteri, que no solen ser majoria. En canvi, els nous centristes hauran d'examinar les causes del descens del vot del 18 al 13 per cent a Catalunya pel que fa a les últimes i recents autonòmiques, on C's es va erigir com una força il·lusionant que, al final, ha aconseguit il·lusionar bastant menys del que s'esperava.