Alfonso Rus es va veure relacionat amb una desagradable polèmica relacionada amb el futbol gironí quan era president de l'Olímpic de Xàtiva. A l'octubre de 2013, l'equip valencià es va negar a guardar un minut de silenci pel porter de Girona B Nil Marín -que havia perdut la vida uns dies abans en accident de trànsit- en el seu partit a casa amb el Llagostera. El club va fer créixer la polèmica en escriure un tuit justificant la seva acció: «La nostra filosofia és no fer minuts de silenci, si ha mort un porter del Girona ho sentim, però no és cosa nostra». Després de la repercussió d'aquest tema a les xarxes, des del mateix compte es va explicar que Rus havia «rebut amenaces d'aficionats del Girona», i afirmava que la negativa a guardar silenci en memòria de Marín no va tenir res a veure amb el fet que Rus «sigui del PP, i la víctima mortal, nacionalista català». ddg girona
Hi va haver un temps en què Alfonso Rus va ser el Rei Sol de la pàtria «socarrada». L'Estat de Xàtiva era ell. Era l'alcalde, el president del
club de futbol local, el líder del PP
de la ciutat, el màxim dirigent del PP provincial i el president de la Diputació de València a qui li tocava fins i tot la loteria: 625.000 euros en un segon premi del Sorteig de Nadal. El pentapresident de 1,60 d'altura creixia en allò del que realment gaudia: el poder i la seva litúrgia a través de l'ostentació. Per això li agradava seure a taules gegants i ben visibles a restaurants i cafeteries -a poder ser terrassa-, amb els seus escoltant, assentint, rient i reverenciant qui sempre presidia la taula. Cadascú exercia el seu paper; no hi havia més opció davant un home llengut que presumia de llançar el córner, rematar-lo i aturar el gol sota els pals.
Aquest dissabte a la nit, en canvi, la taula per sopar era només de quatre persones. La seva dona, la seva germana i el seu cunyat acompanyaven Rus, amb aspecte desmillorat, en un discret lloc dins
del local L'Ibèric de Xàtiva. Des del seu daltabaix politicomediàtic esdevingut la passada primavera («mil, dos mil, tres mil» i menys vots que Esquerra Unida després d'una campanya electoral que el va enviar al bagul de la història política), la família i l'empresa eren el seu refugi.
Ja se'l veia molt poc pel carrer.
Cada matí creuava amb el seu Mercedes l'Albereda de Xàtiva cap a dos quarts de nou del matí rumb a la seu de la seva empresa FDM. Esmorzava amb el seu gendre o amb l'extresorer del CD Olímpic Enrique Alba en un apartat bar del polígon industrial de la capital de la Costera. El seu cercle s'havia limitat a fidels polítics (Tono Vidal, Ramon Vila) i, principalment, a la família. Al seu nét, futbolista de base, anava a veure'l jugar de tant
en tant. Per veure el CD Olímpic al camp de La Murta de vegades ja
ni pujava a la graderia. Es quedava a l'entrada, de forma discreta. A
anys llum de la llotja que tants anys va ocupar.
El Rei Sol havia patit un eclipsi total. Ja era un simple espectre
d'aquell animal polític que pujava a l'escenari a tocar la bateria en els concerts de la Fira d'Agost, que agitava l'enlluernador rellotge de polsera com un tic freqüent i que acaparava sempre tota l'atenció. Però dimarts, mentre al seu pare nonagenari se'l veia abatut en el comerç familiar Casa Rus de parament de la llar, hi va haver un pas més en la metamorfosi russista.
Pel carrer dels «maulets»
El Rei Sol de Xàtiva, l'empresari sense estudis fet a ell mateix que
va arribar a la política a bord d'un Ferrari -que després, ja des de la política, va canviar per un altre esportiu vermell amb el cavallino rampant en el capó-, va sortir dimarts del garatge de casa com un plebeu socarrat, cremat del tot i potser per sempre, al seient del darrere d'un turisme utilitari blanc, marca Toyota, de la Guàrdia Civil.
A qui agradava ser vist al volant dels seus cotxes amb el colze a la finestreta es cobria la cara amb un portafolis intentant evitar unes imatges que igualment obririen tots els telenotícies. Qui se sentia orgullós explicant per què l'incendiari Felip V l'havien penjat cap per avall al museu de Xàtiva com un gest de venjança i dignitat, va poder veure un grapat de veïns cridant-li «lladre» i «corrupte» mentre ell anava en un cotxe amb guàrdies civils camí del pitjor dels llocs, la incertesa, i amb la pitjor de
les companyies: la solitud.
Qui sempre entrava el seu cotxe al garatge pel carrer Montcada, la històrica via amb palaus gòtics
que Jaume I va repartir entre els seus cavallers i en la qual els maulets van defensar el setge borbònic de Xàtiva el 1707, recorria dimarts aquest mateix carrer des del seient del darrere d'un cotxe amb una curiosa matrícula numèrica: «1871», l'any en què va esclatar la Comuna de París per impedir la tornada de la monarquia. Com la del Rei Sol.
