Diego Torres apunta a la família Reial

En un llibre delirant, el cap del "cas Infanta" compara els insignificants fòrums a Palma de Mallorca amb Davos, el G-8 i el G-20

07.02.2016 | 00:00
Diego Torres apunta a la família Reial

Diego Torres ni tan sols és l'amo de la seva impopularitat. El seu enfonsament reflecteix el descrèdit del seu soci Iñaki Urdangarin, i només serveix de pastura a entrevistadores en declivi. En el seu delirant llibre La veritat sobre el cas Nóos, el capitost de la trama del cas Infanta restringeix la veracitat al títol del volum. En la seva línia, aprofita per apuntar a la família Reial amb el pretext que els seus membres no van cometre cap il·legalitat.
Torres, en difondre voluntàriament correus electrònics de la "amiga entranyable" de Joan Carles de Borbó, "no tenia ni idea de qui era Corinna, el primer sorprès per la reacció mediàtica vaig ser jo", va dir. Costa pair fabulacions tan descarades sense enquadrar el llibre en l'apartat de ficció, on competeix en desavantatge perquè el seu autor escriu a cops de martell. Fa quatre anys, Fernando Roig declarava davant el fiscal Pedro Horrach. El president del Vila-real Club de Futbol va confessar que va pagar a Urdangarín i Torres 690.000 euros per un presumpte informe de tretze pàgines, incloses una portada, un índex, una introducció i tres paràgrafs de conclusions. A 70.000 euros per foli d'obvietats. Cap autor en el món cobra aquesta tarifa. El dirigent futbolístic va atribuir el pagament "bàsicament al fet que Urdangarin era el president", com va fer Matas amb l'astracanada dels fòrums esportius celebrats a Mallorca. Malgrat que aquest il·lustratiu exemple del model de negocis de Nóos figura en el sumari, Torres s'absté de comentar-ho. Parla d'un tal "Roig", sense nom ni detalls, per si de cas. Seria una raó suficient per descartar La veritat sobre el cas Nóos, si el llibre no estigués amanit per la pretensió grandiloqüent del seu autor, que es considera l'artífex de contractes amb Cepsa, Telefónica o el Santander, que són un mer impost cobrat en nom de la família Reial.
Les tribulacions judicials no han minvat l'autoconfiança de Torres. El seu llibre perspira la sorpresa que no li hagin aixecat una estàtua a Mallorca, encara que tampoc l'agrairia. Li semblaria sensat que li dediquessin la Rambla de Diego Torres, i conclou que els milions d'euros pagats a Urdangarin li van sortir barats al contribuent mallorquí. S'afaita diàriament esperant una trucada del Consolat, per reprendre uns fòrums sense els quals Balears perdrà tot el sentit.
"Mai de la vida he sol·licitat la imputació de la Infanta Cristina", sosté el soci d'Urdangarin. Es veu que no llegeix els escrits del seu advocat. Ni el seu propi llibre, on el zel per demostrar la complicitat de la germana del Rei excedeix amb molt al mostrat pel jutge Castro en idèntica tasca. L'autor es lamenta que factures falses per al consultor eren "veritables per a membres de la reialesa", però a continuació es queixa que l'acusin que vol "perjudicar la monarquia i tota mena de tonteries".
Torres era l'únic espanyol que no sabia qui era Corinna i va exposar la seva relació règia perquè "jo no controlo la reacció de la premsa". Tampoc no havia de conèixer el significat del "Duc Em ... Palma ... do", que també va divulgar als quatre vents, o l'efecte dels acudits sobre Aznar o de les fotografies de dones nues, encara que aquí culpa al seu advocat. Alaba a la Infanta, i tot seguit detalla que en les despeses del soci d'Urdangarin "no hi trobaran classes de samba, ni entrades per a la final de Champions, ni safaris a Moçambic, ni regals per al príncep Eduard, comte de Wessex". Dispendis d'aquest tipus van ser carregats pels exducs de Palma a Aizoon. "No es preocupi, no, que tots som iguals davant la llei, oi?". Una altra declaració d'amo de qui no s'ha recuperat del cop de veure Urdangarin demanant la imputació de la seva esposa, Ana María Tejeiro.
La Casa del Rei està involucrada fins a la medul·la en el cas Infanta, però l'exculpació total de García Revenga demostra que Castro no és tan sanguinari com el pinten. No obstant això, per demostrar aquesta participació no es necessita un llibre de Torres i la responsabilitat compartida no l'absol. De nou, per què no esmenta l'informe del Vila-real o aquell altre en què s'aclareix que el futbol es disputa "entre dos equips d'onze jugadors?". Si Torres cenyís la seva abraçada mortal a la Família Reial, tindria la disculpa de l'atac sempre pertinent als poderosos. No obstant això, la seva teoria de la imputació comparada colpeja innecessàriament actors secundaris. "Pau Herrera, bon amic d'Urdangarin, va facturar a Nóos un total de 399.000 euros i no està imputat". O "Antonio Ballabriga ni tan sols és imputat". Aquesta transitivitat de l'acusació seria compatible amb el seu cristianíssim "mai de la vida he sol·licitat la imputació d'Herrera o Ballabriga".
El Diego Torres de La veritat sobre el cas Nóos és un d'aquells personatges que hom estaria encantat de no conèixer. L'experimentador de carrer pot preguntar a qualsevol habitant de Mallorca o de València si saben en què consisteix l'Illes Balears Fòrum o el València Summit. Doncs bé, l'home que va percebre sis milions d'euros públics per aquestes iniciatives insignificants, les compara sense posar-se vermell amb el Fòrum de Davos, o amb les cimeres de líders mundials del G-8 i el G-20.
Torres és impecable. No admet ni un error administratiu. Desconeix la humilitat en la falsa entrevista que articula el llibre, és un dir. Ni un àtom de reconeixement per als contribuents que van sufragar els seus generosos dispendis. O per a les empreses privades que han preferit pagar xifres astronòmiques a Hisenda abans que desobeir la llei de silenci que hagués deixat en mal lloc a La Zarzuela pels diners lliurats al gendre maleït i companyia. A l'inrevés, exclama en un to unamunià que "caldria preguntar-se en quin país vivim". Així parla una espavilat a qui Castro acaba de desbloquejar un compte de 85 mil euros a Luxemburg. En quin país viu Torres? Si la seva argumentació defensiva està esbossada a La veritat sobre el cas Nóos, convé que negociï un pacte.
Quan l'escàndol es posa relliscós, sigui a la pista de l'equip ciclista Banesto o a l'Institut Nóos sinònim de lucre, Torres es deslliga i pateix una oportuna amnèsia. No recorda l'empleat que enviava correus al Govern imposant les tres empreses que oferien falsament en un concurs, a fi de seleccionar la predeterminada.
Abans d'untar innocentment de cooperació necessària a la Família Reial, l'autor desqualifica per cobdiciós el seu amiguet de l'ànima. "Tot d'una, Urdangarin va començar a demanar-me comissions que equivalien a la meitat de la facturació dels projectes". El llenguatge és tan viscós que se sent obligat a aclarir que "les comissions són habituals en consultoria". La ruptura que només arreglaria la banqueta es va produir perquè "tot el que em demanava era absurd, jo no entenia res". En el llibre de Diego Torres només hi ha un anyell immolat per la gossada, i es diu Diego Torres. Utilitza a Corinna com a criteri d'autoritat, potser perquè encara no la coneix. Permet que la seva asfixiant superioritat sigui desmuntada pels correus que aporta. El seu llibre superflu pot servir per asseure a la banqueta a mitja dotzena més de truans, però no per alliberar Torres d'una revisió exhaustiva en judici. Per fortuna ja ningú llegeix, però, si només té previst consumir un llibre el 2016, no cal que sigui aquest.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Declaració d'Independència

 
Consultori

Puigdemont al Parlament

Carles Puigdemont pot declarar la independència aquesta tarda però no ha aclarit si serà simbòlica o efectiva - El Govern espanyol, amb el suport del PSOE i Cs, diu que està disposat a prendre «les mesures que calguin» per evitar que tiri endavant


Enllaços recomanats: Premis cinema