Si Aguirre és o no tan feble de fars com sostenen alguns dels seus detractors és una qüestió que mai s'ha pogut elucidar des de fora, ja que les impressions que suscita l'anàlisi de la seva desimboltura es contradiuen amb l'estupor que genera l'estudi del seu rostre. No obstant això, després de més de tres dècades de carrera política, no pot haver-hi dubte que l'exlideressa és la més espavilada de les espavilades, qualitat essencial en la política espanyola de les quatre últimes dècades. Ho va demostrar amb una dimissió que és, alhora, una sortida tardana, una sortida primerenca, una sortida en fals i una sortida enverinada que la consagren com la quinta essència dels saltamartís de la política.

Aguirre se'n va tard, molt tard, però com que en la política espanyola ningú se'n va fins que el fan fora o l'empresonen, sembla que se'n va aviat. Se'n va tard perquè la Gürtel -basada en dos escàndols, a la seva Madrid i la València de Camps i Barberá- va esclatar el 2009 i ella va seguir presidint la Comunitat fins el 2012 i el PP de Madrid fins diumenge sense immutar-se. En va tenir prou amb carregar-se el conseller López-Viejo, el seu para-xocs, i seguir de cara. I també se'n va tard perquè la Púnica va esclatar el 2014 i Granados, el seu número dos al partit durant anys, porta a la presó des de l'octubre d'aquell any. Ha necessitat, doncs, 16 mesos per reaccionar.

Però també se'n va aviat, gairebé d'estampida, perquè ho fa només 72 hores després que la Guàrdia Civil escorcollés les oficines del PP madrileny, anunciant que el temporal que afecta la gavina, lluny d'amainar, creix. I, a més, ho fa quan Barberá s'entesta a acantonar-se en el fons del Senat, malgrat tenir imputats tots els seus col·laboradors. I quan Rajoy segueix jugant al tancredisme de casino i somia que Sánchez fracassi per encapçalar la regeneració encara que el seu partit li cau de podridura.

Això sí, Aguirre se'n va en fals, perquè es queda com a cap del grup popular a l'Ajuntament de Madrid, tot i el bany d'incúria en què ahir es va atrevir a pregonar, com a prova de la seva honradesa, que en la seva vida ha vist un compte. Seguir al capdavant de la bancada municipal li permet mantenir una important tribuna.

Sens dubte ho aprofitarà per buscar-li rèdits al component enverinat d'una sortida en la qual, després de demanar la regeneració del PP, va instar Rajoy a assumir les seves responsabilitats per la corrupció. Aquesta punyalada al seu cap de files i sempre enemic va ser per a molts el minut d'or de la seva compareixença. La dimissió d'Aguirre és una jugada que l'entronitza com a gran espavilada. El dolent dels polítics espavilats és que, engelosits en el seu núvol tòxic, creuen que els seus conciutadans són babaus. I no.