S'indigna vostè amb els casos de corrupció a Espanya? Doncs ara imagini que dilluns rep al seu domicili una carta, posem per cas d'Hisenda, en la qual se li informa que vostè i tots i cadascun dels membres de la seva família han d'abonar un total de 103,47 euros per cap. La factura, afegeix la carta amb aquest esgarrifós estil de l'Agència Tributària, és per rescabalar l'Estat per tots els diners defraudats per diversos dirigents públics que han anat a parar a comptes a l'estranger i també per tots els fons públics que van acabar en mans privades o convertits en regals de luxe, viatges a resorts del Carib, etcètera. 103,47 euros per cada ciutadà.

Aquest és l'import de la factura de la corrupció a Espanya, però, compte, aquesta quantia només correspon als escàndols que s'estan a hores d'ara investigant, jutjant o en procés d'obertura de vista oral. Repassin la factura -a la imatge que il·lustra aquest reportatge-, però tinguin en compte que està feta una mica amb el compte de la vella i només es pot prendre a títol orientatiu (per orientar la indignació).

La factura té dues llacunes principals. Primera: no tots els escàndols d'actualitat compten encara amb una quantificació econòmica, com és el cas de l'operació Pokémon, que afecta Galícia i Astúries, o l'operació Taula, que ha implicat tot l'entorn de l'exalcaldessa valenciana Rita Barberá (PP) però, miraculosament, no a ella. Segona: en el compte que apareix en aquesta pàgina no hi són tots els escàndols descoberts al llarg de la democràcia espanyola -deixem per a un altre dia la corrupció amb Franco. Per exemple, no s'ha inclòs el cas Malaia, amb epicentre a Marbella, fins al moment rècord a Espanya de saqueig: 2.400 milions d'euros blanquejats. El robatori va ser tan monumental que només la sentència judicial (dictada el 2013 pel Tribunal de Màlaga i ratificada el 2015 pel Suprem) pesava entre 15 i 20 quilos. Per depurar tota aquesta xarxa de corrupció, l'Administració va haver de gastar 621.000 euros.

Malaia és el "top" de la corrupció hispana. Però caldrà veure com es desenvolupen altres escàndols, com el cas de la família Pujol, la fortuna oculta a l'estranger de la qual oscil·la entre 900 i 1.800 milions d'euros, segons diferents valoracions. O el cas dels fons de formació de la Junta d'Andalusia (el cas Edu), on alguns mitjans equiparen el frau amb la partida disponible per a cursos: 2.000 milions. Els comptes es refan cada dia i també depenen de com es facin. Un exemple és el cas dels ERO d'Andalusia. La investigació va xifrar en 136 milions els fons defraudats, però el programa total d'ajudes a les empreses per als expedients de regulació d'ocupació arriba a 1.217 milions.

Un tercer apunt a l'hora de fer balanç del que ha costat la mà llarga d'alguns dels dirigents de l'Estat: es poden incloure també en la factura els diners públics injectatats al sistema financer, a càrrec de contribuents, accionistes o preferentistes? Si els ve de gust engreixar la suma (i augmentar l'enuig), aquestes són les dades. Van ser 94.157.000 euros segons el Banc d'Espanya, o 107.913.000 segons el Tribunal de Comptes. Forat bancari a part, la corrupció política a Espanya podria haver generat un desfalc de 7.500 milions d'euros amb els 178 casos de corrupció registrats en tots els nivells de l'Administració des de 1978. En total, hi ha hagut 1.900 polítics imputats i 200 condemnats. Aquest és el resum que fan els periodistes Eva Díaz, Joaquín Vidal i Francisco J. Castañón en el seu llibre Diccionario de la corrupción, recentment publicat, on detallen les trames i s'aprecia un rànquing de comunitats més propícies al tripijoc. Andalusia està al capdavant (38 casos), seguida de les Balears de Jaume Matas (24 operacions anticorrupció) i Madrid (22 casos). En aquest llibre s'indica que del total de 178 casos investigats se'n van tancar 90 i la resta segueixen oberts.

Però hi ha una altra forma de fer els comptes. Un punt de vista més global, rigorós i molt interessant. És el que adopten els economistes Enrique Moral Benito, Manuel García-Santana i Josep Pijoan-Mas, vinculats a un centre d'estudis del Banc d'Espanya i a la Universitat Pompeu Fabra. Aquest equip va analitzar el creixement econòmic d'Espanya entre 1995 i 2007. L'anomenat "miracle econòmic espanyol" tenia peus de fang: l'economia creixia, però la productivitat baixava. És a dir, el 2007 cada treballador i cada màquina produïen menys que el 1995. El dogma diu que la culpa va ser de la construcció. Però aquests economistes van demostrar que la productivitat no va créixer perquè, en cada sector, els recursos no es van assignar a les empreses més productives o, dit d'una altra manera, es van assignar molts recursos a empreses poc productives. I aquestes empreses estaven en àmbits d'activitat on la influència del sector públic era molt més gran i, a més, eren les més propenses a veure's afectades per l'anomenat "capitalisme clientelar". O també "capitalisme d'amiguets".

És a dir, qui s'emporta el contracte no és l'empresa millor i més competitiva. És la que "millors relacions ha teixit amb les persones que decideixen qui guanya el concurs", o l'empresa que té una regulació favorable als seus interessos. L'amiguisme, la corrupció i el clientelisme ens va llastrar. Però quant? La investigació sentencia que si no haguéssim tingut aquests condicionants, si la corrupció i l'amiguisme no haguessin estat tan decisius, hauríem aprofitat el boom per aconseguir la convergència amb Europa i el creixement del PIB hauria estat un 20% més gran. És a dir, 20.000 milions de riquesa afegida. És a dir, 5.000 euros per ciutadà. Això va ser el que ens van prendre. Oi que fa mal?