Encara que és indubtable que els temps han canviat, i molt, en el parlamentarisme espanyol, el debat d'investidura va demostrar que la capacitat per muntar una brega en l'hemicicle segueix mantenint-se intacta, i només cal cridar el mal temps o saber adjectivar ocurrentment l'adversari.

El mal temps, en aquest cas, va ser la calç viva amb la qual els GAL van enterrar els etarres Lasa i Zabala, antic episodi de la guerra bruta rescatat pel líder de Podem, Pablo Iglesias, per dirigir-se als socialistes i al seu històric Felipe González.

En un discurs on Iglesias va repartit llenya elevant cada vegada més la veu i l'èmfasi de míting va al·ludir al passat «tacat de calç viva», amb què en la seva rèplica final va identificar clarament Felipe González.

I si va haver-hi protestes dels socialistes en la seva primera al·lusió, en l'última es va muntar grossa, amb sonors crits de «fora, fora, fora» que Iglesias va aprofitar per encarar-s'hi i demanar-los respecte, gràcies al fet que tenia el micròfon obert, posant a prova el president del Congrés, Patxi López.

Així va acabar, entre crits i soroll, com en els vells temps del setge al PSOE pels GAL, la seva estrena en el ple, no exempta d'altres moments estel·lars, el millor de tots el petó a la boca, enmig de l'hemicicle, al diputat d'En Comú Podem Xavier Domènech.

Mai s'havia vist a l'hemicicle tant d'afecte entre coreligionaris, amb el líder de Podem baixant graons ràpidament per trobar-se amb el català, qui en acabar el seu discurs rebia una gran ovació de la bancada podemita, fins a culminar l'escena amb òscul i abraçada fraterna. A més d'un observador la imatge resultant li va recordar una altra foto històrica, encara que en blanc i negre: la que al juny de 1979 va immortalitzar el petó a la boca entre el llavors president de la RDA, Erich Honecker, i el de la Unió Soviètica, Leònidas Breznev.

El matí havia començat amb un hemicicle abarrotat a l'espera del president del Govern en funcions, Mariano Rajoy, que es va fer esperar uns minuts, preparat per tirar per terra l'envit de Sánchez per un pacte amb Ciutadans que va qualificar de «bluf». Les seves contínues al·lusions despectives als socialistes -«ja veuran com ho entenen malgrat ser vostès», va reiterar- no van agradar gens als 90 escons del PSOE, però van encantar els seus, que van aplaudir d'allò més i van riure amb ganes.

La intervenció de Rajoy va ser aprofitada per Iglesias per repassar el discurs que després pronunciaria. Quan Pedro Sánchez va pujar a la tribuna, Pablo Iglesias va abandonar la seva abstracció i va posar cares i gestos a molts dels seus arguments, i fins i tot va intercanviar mímica amb el ministre d'Exteriors en funcions, José Manuel García-Margallo.

Com ja va succeir dimarts amb el discurs d'investidura, el llenguatge gestual va conformar una mena de debat paral·lel, amb un Rajoy que no ocultava avorriment mentre parlaven Iglesias o Rivera, o amb Sánchez capbussat mentre prenia notes i consultava el mòbil sense mirar en cap moment Iglesias mentre intervenia en la tribuna d'oradors.

Quan Rivera parlava del debat sobiranista, el diputat per Girona d'ERC Joan Olóriz va cridar «Visca Catalunya lliure», a la qual cosa el líder de Ciutadans va respondre «Visca Catalunya lliure de corrupció».

Rivera es va prendre també amb bon humor els afectuosos apel·latius que el líder de Podem li va dedicar insistentment per desqualificar el seu acord amb el PSOE, especialment el que va identificar Ciutadans com «la taronja mecànica» pel seu color corporatiu, però Iglesias va renyar Pedro Sánchez per no mirar-lo a la cara.

Encara que després ell es va oblidar d'atendre Albert Rivera, ocupat al costat de Errejón a consultar el seu telèfon mòbil, amb l'ampolleta d'aigua sempre a mà, ampolleta que ja sembla l'equipament imprescindible dels diputats del seu grup.

Pedro Sánchez, protagonista de la sessió, va mantenir la compostura davant dels atacs d'Iglesias, i només s'hi va tornar per defensar González, recriminar-li que usés políticament el terrorisme i proclamar que a Espanya no hi ha presos polítics.

Això sí, el Reglament del Congrés segueix sent el mateix que en l'anterior legislatura, i l'article 71, que permet demanar la paraula per determinades al·lusions, segueix sent el favorit. A tots els va deixar intervenir Patxi López, incòmode pel trastorn que suposava per al debat, d'altra banda inusualment ràpid, però, cansat de tanta interrupció, a Xavier Domènech, el va deixar amb les ganes. Al cap i a la fi, ell ja tenia el seu petó.