El primer record que va aflorar a la ment de Joaquín José Martínez en conèixer l'anul·lació de la condemna de Pablo Ibar va ser la trucada del cònsol a la presó per comunicar-li que s'havia anul·lat la seva pena capital. Martínez, que va romandre tres anys en el corredor, relata que la seva sortida va coincidir en el temps amb l'entrada de Pablo Ibar, que, segons assenyala, va ocupar la seva mateixa cel·la. "El pare de Pablo i la seva dona, Tanya, van estar al meu judici el dia que em van declarar no culpable i per a ells era una alegria saber que era possible", comenta Joaquín José, que assegura sentir-se impactat en veure "com està aguantant" Ibar al corredor de la mort després de quinze anys en ell i gairebé 22 pres. "Jo no podria haver aguantat tant, allà dins és una bogeria", comenta, mentre assenyala que després de catorze anys en llibertat ha començat a superar algunes seqüeles que li va deixar el pas pel corredor, tot i que no totes.

Assimila millor els viatges als EUA, on té dues filles; els moments en què es quedava absort i amb la ment en blanc semblen haver quedat enrere; ja no s'atura quan arriba a una porta per esperar que algú li obri, però no suporta ni les bombetes que li recorden la il·luminació de les cel·les -i les baixades de tensió quan s'activava la cadira elèctrica- ni el so de les cadenes que escoltava quan entraven els vigilants a la recerca d'algun pres.

"El que més m'impacta és com està aguantant, jo crec que no podria"

?Pablo Ibar porta tants anys al corredor com jo en llibertat, quan un en surt l'altre hi entra. En aquest temps jo he pogut refer la meva vida i ell ha pogut aconseguir un nou judici, perquè encara li falta el judici. Veus que porta quinze anys i encara no ha acabat i el que més m'impacta és com està aguantant. Jo no podria haver aguantat tant, no crec, no sé. Jo vaig estar cinc anys i mig a la presó, d'ells tres al corredor. Pablo hi porta quinze i encara ha de tornar al comtat i començar de zero. La fiscalia ha presentat un recurs contra l'anul·lació de la condemna perquè hi ha una votació 4-3; en el meu cas, la votació va ser set a zero. Li han concedit un nou judici però hi ha tres jutges que encara tenen dubtes. Em diuen que el meu cas i el de Pablo són similars i és veritat que hi ha coincidències, però també grans diferències. El que més em crida l'atenció és el temps que ha passat i el que encara ha de passar. A més, ell es va assabentar per un pres que havia escoltat la notícia i l'endemà el va anar a visitar l'advocat. Què m'estàs explicant? La meva sentència s'anul·la a dos quarts de dotze del matí hora local, i no eren les dues i m'estava trucant el cònsol. Aquell dia ja vam parlar de Pablo. Dues hores després m'estava trucant el meu advocat. Aquí hi ha les diferències a què em refereixo, que em criden l'atenció.

"Els polítics espanyols han de fer veure a l'Estat americà que està acompanyat"

?Vull fer una crida als mitjans de comunicació i als polítics, que s'involucrin una mica més. El meu pare, en pau descansi, deia: "Allò teu, Joaquín, va ser increïble, és la primera vegada que tots es van posar d'acord". Quan van venir tots els senadors a veure'm al corredor i al meu segon judici, veure'ls junts va ser una alegria. El que podem fer ara mateix els creients és resar, com van fer per mi, enviar una carta d'ànim quan surti del corredor, però els que més poder tenen, i ho sé jo en primera persona, són els polítics, han de preparar una altra visita fora del corredor i deixar veure a l'Estat americà que aquest noi està acompanyat, com vaig estar jo.

"Avui hi ha menys possibilitats que un innocent entri al corredor de la mort"

?Jo pensava que seria la cort anterior la que anul·laria la sentència, perquè aquesta cort ja havia confirmat la sentència abans. M'alegra, però em sorprèn. Esperava que s'hagués resolt molt abans. El que diu la Cort Suprema ara és que, amb les proves que té, no té suficient per condemnar-lo. Però jo dic una cosa, si tornéssim enrere, quan van condemnar Pablo, no li traurien la pena de mort, però fa 18 anys aquestes proves eren suficients, no és com avui. Avui hi ha una mica més de cura, hi ha menys possibilitats que un innocent entri al corredor de la mort, hi ha més seguretat, estan tots sota la lupa. A mi em condemnen a mort el 1997 i en quatre anys jo guanyo el nou judici. Avui, si Pablo Ibar comença un nou judici, amb les proves que tenen, el guanyaria. Un vídeo borrós per condemnar a mort amb tot el que està caient als EUA i a Florida en particular? En qualsevol moment s'aprovarà una moratòria de la pena de mort a Florida.

"No puc amb els sons de les cadenes i a casa meva tampoc tinc bombetes"

?Ho vaig superant, hi ha coses que sí i altres que no. Jo no podia viure en un apartament a la planta baixa pels barrots a les finestres i ara començo a superar això. En arribar a una porta havia d'esperar que algú m'obrís i també vaig molt millor. Menjo bé. També aquells moments que em quedava en blanc pensant en alguna cosa del corredor em diuen que ja no els tinc. Assimilo una mica més els viatges als EUA, però no puc amb els sons de les cadenes. Quan escoltava les cadenes és que venien els vigilants a buscar algú bé per executar-lo, per pegar-li o fer una revisió de la cel·la. En un pavelló de silenci, el primer que escoltava jo era la dringadissa de les cadenes, encara se'm posen els pels de punta. Pel que fa als llums, segueixo tenint al·lògens a casa i leds, no tinc bombetes, ni la de l'exterior. A la cel·la tenia una bombeta, una llum morta.

"Quan vaig entrar al corredor seguia creient en la pena de mort, però és injustificable"

?La pena de mort és injustificable del tot. Quan vaig entrar al corredor seguia creient en la pena de mort, però va ser veure la cara dels companys i dels seus familiars i el que li va passar al meu amic Frank Smith... Ell és el responsable que canviés el meu punt de vista sobre la pena de mort. Havia estat 19 anys condemnat a mort per l'assassinat i violació d'una nena d'11 anys, sense una carta, sense visites, no tenia a ningú. Es va passar tota la vida al corredor demanant que li fessin les proves d'ADN. L'apallissaven... Un dia no va tornar. Abans d'anar-me'n al nou judici vaig passar per la infermeria i allà estava en una llitera, encadenat de mans i cames i superprim, el vaig saludar i no em va reconèixer. Estava apagat, malalt de càncer. Em va fer molta pena veure'l allà i més encara quan després de morir -va morir de càncer, no executat- es va descobrir que era innocent, i en aquell moment vaig dir, fins aquí. Ja no és el que li han fet a José Joaquín, ja no són els familiars dels que estan allà, quan veus una persona que t'ha arribat tant a l'ànima com aquest noi...