L'assessor fiscal d'Aizoon, Miguel Tejeiro, i el notari que va avalar la constitució de l'empresa de la infanta Cristina i Iñaki Urdangarin, Carlos Masià, van coincidir que la germana del Rei no tenia cap intervenció en la gestió de la societat familiar. Els dos testimonis, que van declarar davant el tribunal de l'Audiència de Palma que jutja el cas Nóos, van posar de manifest la seva enemistat per motius personals.

Tejeiro ja va explicar en la seva primera jornada de compareixença, dijous passat, que el notari va intentar perjudicar-lo quan va declarar en la instrucció de la causa i li va atribuir la voluntat d'incloure la Infanta a Aizoon per usar-la com a escut fiscal.

Masià no va ser tan taxatiu davant del tribunal, però va insistir que Tejeiro li va donar a entendre que així era quan li va demanar que sempre figurés primer el DNI de la Infanta, li va atribuir la funció de «coordinador general» de l'Institut Nóos i el va responsabilitzar de la presència de firmes falses d'Urdangarin en documents d'Aizoon.

Tejeiro va explicar que va aconsellar als ducs de Palma crear Aizoon per substituir la societat que tenien anteriorment, Namasté, en què participaven els seus fills. Va ser creada per donar continuïtat a la dinàmica de facturar a través d'ella l'activitat professional de consultoria d'Urdangarin, va indicar.

«No sóc conscient que hi hagi hagut ingressos de cap altre soci», va dir sobre el paper de la infanta Cristina a Aizoon l'assessor fiscal, que va desvincular la germana del Rei de l'empresa de la qual era sòcia, però li va retrure la seva «inexplicable» referència a ell com «una de les seves quatre o cinc persones de confiança».

Per part seva, un dels treballadors de l'Institut Nóos va assegurar que Iñaki Urdangarin i Diego Torres eren els amos i directors de l'Institut Nóos i els que prenien les decisions, si bé el marit de la Infanta tenia una «postura silenciosa» i el seu soci exercia un control exhaustiu , sobretot en facturació.

Mario Sorribas va explicar que Urdangarin era el «principal actiu comercial» de l'Institut Nóos, mentre el seu soci exercia el control de l'empresa amb major «exhaustivitat».