Ha aterrat entre nosaltres un projecte de gestió ideològica de les societats, per part del fonamentalisme islàmic i mitjançant l'exercici d'una violència fins ara inimaginable. En serem, d'alguna manera, un bon aeroport? Singulars sinergies podrien estar traient les orelles en una Catalunya on abunden cabòries extremistes.
Malgrat la gravetat del tema, entre nosaltres no està augmentant el que seria una lògica reacció d'anàlisi responsable, precursor d'una bona defensa social. Caldria que la qüestió tan greu del terrorisme islàmic fos millor exposada i estudiada, i que s'evités tant l'anècdota com la disquisició retòrica, així com la ingenuïtat, la polarització social o l'amalgama. Especial interès té exposar la singular posició de l'ultraesquerranisme i de l'independentisme. Fa pocs dies que, en ocasió dels darrers crims islamistes a Brussel·les, el líder d'ERC, Oriol Junqueras, va dir que Damasc "va ser la capital de bona part de les nostres terres en el segle VIII". Va ser una insòlita identificació que pot tenir moltes interpretacions. Caldrà reparlar-ne, més clar i més net.
Ara som la zona d'Europa amb menys voluntat i capacitat per exposar amb seriositat i profunditat la projecció del terrorisme islàmic en el Mediterrani. Abans, la Generalitat havia dit i redit que precisament ella era l'ens adient per la solució dels grans problemes de tota la conca del Mare Nostrum. Per assolir-ho, Pujol va crear el car i grotesc Institut Català de la Mediterrània. Va néixer el 1989, fou redefinit el 1995 i qualificat d'"europeu" el 2012. Sempre ha estat presidit pel President de la Generalitat i mai no ha fet res de bo. Els milions es llençaren a cabassos, com va acabar exposant la Sindicatura de Comptes.
La "Família
revolucionària del 1979"
El mal al qual em refereixo aquí majoritàriament rep el nom d'Exèrcit Islàmic del Llevant (EIL). Però la Unió Europea, junt amb França, Gran Bretanya, Rússia i Estats Units han optat, crec que encertadament, pel nom "Daesh", que els seus militants detesten. L'organització ha sorgit després de l'ensulsiada d'al-Qaeda.
Daesh acaba de fer una flamarada assassina a França i a Bèlgica. Fou immediatament després que perdés entre un 30 i un 50 per cent del territori que controlava, a cavall entre l'Iraq i Síria, procés que després ha continuat amb la pèrdua de Palmira. És precisament la pèrdua de control del fins ara seu territori, part de Síria i part de l'Iraq, el que ara fa Daesh més perillós a Europa. Vol compensar les pèrdues allí.
Hi haurà més victòries i més derrotes islamistes. Però sembla segur que no podran construir un control permanent d'un nou Estat, per part d'una organització definida com a només religiosa. Ho van intentar el 2005 a l'Iraq i el 2012 a Egipte. Però van perdre espectacularment.
La continuïtat del terrorisme islàmic i la seva relació amb sector extremistes occidentals hem de situar-la en relació al que alguns acadèmics italians anomenen "la família revolucionària del 1979", per ser l'any de la revolució o contrarevolució fonamentalista iraniana. Llavors es va donar una abraçada entre aquell fonamentalisme i el comunisme. Això ha estat més visible després, amb l'entesa entre el poder iranià i l'organització ultracomunista Podem o Podemos. No es tracta de cap contradicció ni de cap entremaliadura de joves. És un tema molt greu i preocupant. No entenc que no s'analitzi més i millor.
Un feminisme
i el terrorista "Carlos"
Quelcom de semblant ja es va donar el 1979. Entre 1976 i 1979, existí a Catalunya una revista i un moviment feminista molt radical, que durà més, clarament d'ultraesquerra. Va arribar a emetre un comunicat a favor de l'ús obligatori, imposat a totes les dones a l'Iran, del vel islàmic. Va ignorar que, a més, grups femenins ultrareligiosos ratllaven la cara a les dones que no els portaven prou bé, amb trossos d'ampolles, i els causaven cicatrius a la cara per sempre més. Jo vaig quedar bocabadat. Hi ha més sinergies o complicitats. Per exemple, la conversió a l'Islam (en realitat a l'islamisme) del terrorista veneçolà i agent del KGB Carlos Ilich Ramírez (Alies "Carlos" i "El Xacal"). N'he llegit un llibre esgarrifós "L'Islam Révolutionnaire" (Éditions du Rocher, París, 2003), on "Carlos" expressa la seva més gran simpatia per Saddam Hussein. S'hi poden afegir els llibres de l'antic gran ideòleg del Partit Comunista francès Roger Garaudy i les grotesques estridències de Noam Chomsky.
En aquest marc, de continuïtat (i fins i tot ampliació) de la "família revolucionària del 1979", el 9 de juliol del 2014 vaig publicar un article en un digital de Barcelona revelant que l'exdiputat d'ERC Ramon Viñals era oficialment, amb despatx oficial a Jartum, del qual donava l'adreça, "Ambaixador de bona voluntat" de règim fonamentalista sudanès del general Omar al-Bashir. Viñals va ser diputat per ERC i semblava una figura creixent del partit.
Dos dirigents d'ERC
i el poder genocida sudanès
Al-Bashir està processat per crims de guerra i per crims contra la humanitat pel Tribunal Internacional pels Crims de Guerra al Sudan, en el marc de la seva política de genocidi contra minories nilòtiques de confessions cristianes o bé animistes.
En l'article, del qual només he trobat una traducció, publicada en castellà, vaig exposar que Viñals anava de la mà del regidor de Barcelona i dirigent d'ERC Alfred Bosch (http://www.cronicaglobal.com/es/notices/2014/07/milagro-ser-independentista-y-pro-al-bashir-9493.php). També exposo la coincidència de Viñals, que és francmaçó, amb una marginal maçoneria britànica, molt anticristiana, dirigida per Lord Duncan McNair.
Ha estat força més tard que s'ha informat de la relació de ?Podem amb la teocràcia ?fonamentalista iraniana. Jo? mateix vaig veure per TV per satèl·lit ?programes del debat polític "Fort ?Apa?che" emesos per Espanya per la TV pública iraniana Hispan TV. Els dirigia Pablo Iglesias. Eren d'un to molt esquerrà i hi havia la constant presència d'antics ?quadres del PSUC anats més cap a l'extrema esquerra. No eren ?banals sinó d'un molt alt contingut ideològic. En no ser l'Iran un ?Estat gens liberal, no es pot negar que calia una gran coincidència.
Amistat de Síria i l'Iran
i el comunisme
Una altra sinergia aclaridora és l'existent entre el règim assassí sirià de Bashar al-Àssad i el poder iranià. En efecte, a l'Orient Mitjà no solament hi ha la maldat fonamentalista. També hi ha la del baasisme, un nacionalisme àrab radical, molt jacobí i també, de sempre, feixistitzant. Envernissar-lo, com aquí s'ha fet sovint, és una barbaritat. La pràctica del genocidi ha estat comuna al baasisme i al fonamentalisme. A més, tot el poder sirià està concentrat en mans alauites, una secta xiïta, és a dir, de la variant de l'Islam dominant a l'Iran. Aquí rau una gran i vella coincidència política, concretada en mil aspectes, entre els quals el suport iranià i sirià al poderós grup terrorista Hezbol·- lah.
També hi ha un altre fet clau. Resulta que els dos partits comunistes sirians, el de Youssof Fayçal i el del dirigent històric, kurd i molt estalinista, Khalid Bakdash (1912-1995) formen part del govern sirià actual. Hi ha un arc entre els dos tipus de poder totalitari, el comunista i el fonamentalista. Un arc que entusiasma Vladímir Putin.
La gran distinció que cal fer, en tot aquest garbuix, és una molt visible a la Catalunya política d'avui. Es tracta de l'existent entre ser capaç d'assumir una trencadissa rere l'altra o bé ser un reformista, és a dir, ser una persona que creu en l'impuls polític cívic, però no pas en els sotracs, o en assumir que els fins justifiquen tots els mitjans. Ho escric pensant també en la Catalunya actual.
Encara puc dir més: anys enrere aquests meus articles eren impossibles. En la Catalunya "sociovergent" o l'Espanya del "felipisme", o de la UCD no hi havia, diguem-ne, serrells o excrescències que ens arribessin d'un món polític tan mancat d'escrúpols com és l'arabomusulmà o com sovint ho poden ser grups radicals israelians.
Guerres polítiques o de religió?
Quina part hi té la religió islàmica, en tot plegat? En aspectes concrets potser és menys rellevant del que alguns creuen. El jutge francès Marc Trévidic, que durant deu anys va ser un gran magistrat del pol antiterrorista gal, creu que la religió (és a dir l'Islam) no és el motor de la gihad, la "guerra santa". Tampoc, dic jo, és un factor neutre.
En tot cas, hi ha forces ?polítiques i estats arabomusulmans concrets (més propers al nostre superat feudalisme que a les societats modernes, lliures i tolerants) que hi tenen una gran responsabilitat. Tenen molts diners. Però ara en guanyen menys, per la caiguda del preu del petroli. No cal oblidar que els Estats Units avui són exportadors de petroli, després d'haver-ne estat els grans compradors. Avui els Estats arabomusulmans no poden ?ignorar que el regust de la ?llibertat mai no deixarà ?d'augmentar ni deixarà de banda que, per ?descomptat, les dones d'arreu del món també en volen gaudir.
