Cinc anys després de la gran mobilització popular a la Puerta del Sol de Madrid i altres places de tot l'Estat, bona part de l'opinió pública internacional, començant per la francesa, on el moviment "La Nit en Peu" en segueix l'estela, recorda les seves mobilitzacions i analitza la seva influència en la vida política espanyola des de llavors. Molts emfasitzen que el 15-M és més que una data, ja que simbolitza una rebel·lió ciutadana que va despertar el país i, des de llavors, ha aconseguit canvis significatius en el panorama polític. N'hi ha que assenyalen Podem com el "llegat polític més visible" del moviment dels indignats i, entre els seus èxits més importants, es destaca la ruptura del bipartidisme i haver revolucionat el sistema. Amb tot, els més crítics apunten que actualment l'esperit del 15-M sembla haver-se debilitat i que els canvis assolits podrien haver estat més.
"que no ens representen!". El 15 de maig de 2011 va caure en diumenge. Tot just quedava una setmana perquè el PSOE del llavors president del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero, fos arrasat pel PP a totes les comunitatsautònomes en joc i en la majoria de grans ajuntaments. Milers de joves es van concentrar a la Puerta del Sol madrilenya en una protesta convocada a través de les xarxes socials per moviments com "Democracia Real Ya" per protestar contra l'Executiu, però també contra tota la classe política. "Que no ens representen!", va ser una de les moltes frases que es van popularitzar. Alfredo Pérez Rubalcaba era el ministre d'Interior i va optar perquè la policia no dissolgués de manera expeditiva la concentració. Allà es va anar sumant gent de totes les edats i condicions i no es volia donar una imatge repressiva davant els comicis, malgrat que la llavors presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, així ho exigia i titllava els concentrats -cada vegada més nombrosos- de "cort de porcs". La concentració en el "km 0" d'Espanya va durar 28 dies, sense que es produïssin incidents. Va ser el preludi del desastre del PSOE a les generals de novembre, quan el seu candidat -el propi Rubalcaba- va caure al pou dels 120 diputats. Amb tot, el veterà exministre de Felipe González era la millor basa d'una direcció socialista que va topar de cara amb la crisi i no va saber gestionar una situació en la qual es van congelar les pensions,mentre l'atur creixia sense parar. A més, a l'agost d'aquell any, el PSOE i el PP pactaven la reforma de l'article 135 de la Constitució, que sacralitzava els dictats de Brussel·les i el Banc Central Europeu en matèria econòmica i de control del dèficit. Es visualitzava l'empobriment de les famílies més modestes i de les classes mitjanes.
L'era del pp. La majoria absoluta del PP de Mariano Rajoy, en el seu tercer intent, va revelar una època de grans retallades socials i laborals i pujades d'impostos. Al mateix temps, l'esquerra i els sindicats eren incapaços de fer front a un Executiu que imposava a seva ideologia en un bon nombre de lleis.
Però el 15-M havia deixat un important pòsit. La societat va copiar i va millorar les seves fórmules. Així van néixer les marees ciutadanes que cada mes omplien els carrers contra la política d'austeritat de l'Executiu. El personal sanitari s'oposava a les retallades, al costat de molts ciutadans, en la marea blanca. Els professors i estudiants feien el mateix amb la verda. Els voluntaris de les Plataformes d'Afectats per la Hipoteca (PAH) o Stop Deshaucios intentaven aturar el desallotjament dels habitatges d'aquelles famílies que no podien fer front als pagaments al banc en ser "devorats" per la crisi. I així fins a l'organització de la primera Marxa per la Dignitat el 2014 o iniciatives més directes, com "envolta el Congrés". Unes mobilitzacions que van ser dissoltes amb especial duresa per les unitats antiavalots de la Policia a la capital, sota la supervisió de Cristina Cifuentes, la figura emergent del PP per a l'etapa post-Rajoy.
què és això de podem?. El 15-M havia estat un catalitzador i va posar sobre la taula temes poc atesos fins aleshores, com les contradiccions del propi sistema polític en assumptes com la desatenció social, la manca de reformes per millorar la democràcia o la poca reacció davant la corrupció: El cas Pujol és un exemple contundent de les irregularitats que tots coneixien i toleraven.
"Aquest moviment no posseeix un programa polític, fet pel qual, a l'hora de traduir-lo en mesures i reformes, hi haurà discrepàncies, però no per això perd legitimitat", escrivia el 2011 de manera premonitòria el filòsof Daniel Innerarity, (La política en temps d'indignació), un dels principals estudiosos d'un fenomen social que va tenir reminiscències als Estats Units, amb iniciatives com Occuppy Wall Street, a Turquia, Itàlia i, fins i tot, entre els grups laics de la Primavera Àrab de Tunísia o Egipte. "Dormíem, despertem", ha estat el poderós lema que ha ?guiat el 15-M i el seu desenvolupament.
Des dels poders establerts als partits de la Transició se'ls exigia als activistes entrar en política. I al maig de 2014 van patir la primera urpada. Quatre mesos abans, un jove professor de Ciències Polítiques de la Universitat Complutense de Madrid, Pablo Iglesias, conegut per la seva participació en les tertúlies polítiques de televisió, sorprenia en encapçalar una força organitzada a través de les xarxes socials amb el nom de Podem.
La llista, desconeguda per a la majoria, va obtenir 5 escons a les eleccions europees. El PP va caure de 24 a 16 eurodiputats i el PSOE de 23 a 14. Un dia després, el 25 de maig, Rubalcaba dimitia i en menys de dues setmanes el rei Joan Carles abdicava en favor de Felip VI.
En només dos anys, el fenomen sociològic ha fet trontollar l'escenari polític i ja ningú somia amb majories absolutes ni amb
el bipartidisme. El PSOE va entrar en una "guerra civil" i Pedro Sánchez va ser l'escollit per portar les regnes del partit fins a les generals de desembre de 2015.
És cert que l'organització d'aquell magma ciutadà ha estat molt complicada: dimissions i cessaments de dirigents, hipercentralització de les decisions de comandament... Però ha desenvolupat eines democràtiques que avui gairebé tots els partits utilitzen: primàries, referèndums per a les decisions importants, etc.
Fins i tot el centredreta es va posar al dia i va transformar un partit "espanyolista" que operava a Catalunya contra CiU i ERC -Ciutadans- en el de reclutament dels descontents amb el PP i els que enyoraven una força de centre de veritat. Neixia així el "Podem de dretes" que va demanar Josep Oliu, el president del Banc Sabadell.
La situació actual ja és coneguda: Podem ha atret IU a una coalició comuna i amenaça el PSOE amb el "sorpasso" en la repeticiódels comicis del proper 26-J. Com assenyalava fa dies el periodista Raúl del Pozo: "Algú dubta que el 'lleonet' (Iglesias) es menjarà les gaseles del voltant?".
