La recent mort del dirigent sahrauí Mohamed Abdelaziz es va produir dos mesos després que el Marroc fes créixer la intensitat de la tensió al Sàhara Occidental. En només una setmana va escapçar la presència de Nacions Unides en aquest territori que ocupa des de 1975 i va donar l'estocada, potser definitiva, a un procés de pau que, tot s'ha de dir, feia massa temps que estava en via morta. L'expulsió de 84 membres de la secció política i civil de la Minurso, el tancament de l'oficina militar d'enllaç de Dajla i la suspensió de la contribució econòmica marroquina suposen un seriós cop per a aquesta missió.
Però en el delicat joc de contrapesos i equilibris polítics i militars del Magrib, res no passa per casualitat. Rabat va ensumar l'ambient i va saber que era el moment propici per assestar el cop. A l'altre bàndol, el Front Polisario ha tornat a exhibir els seus tancs i obusos, però els seus tambors de guerra no despentinen un Marroc conscient de la seva fortalesa com a aliat estratègic d'Occident davant l'avanç del gihadisme i la immigració.
Va ocórrer el passat 5 de març. El secretari general de Nacions Unides, Ban Ki-moon, que estava de visita a Tindouf, es va mostrar impressionat per la situació humanitària dels refugiats que pateixen l'exili des de fa més de quaranta anys. Allà, el sud-coreà va parlar de "Sàhara ocupat" pel Marroc i després va cursar visita a Bir Lehlu, el lloc on va néixer la República Sahrauí. La gira mai va agradar Rabat i des de fa mesos l'estava boicotejant. Les autoritats del regne alauita han posat pals a les rodes de la Minurso, que té com a objectiu declarat la celebració d'un referèndum d'autodeterminació al Sàhara Occidental, des de la seva creació el 1991.
Hostilitat
La seva resposta davant el que considera un posicionament del secretari general no es va fer esperar i va ser d'una hostilitat contra Nacions Unides abans mai vista. Pocs dies va trigar el Marroc en donar un ultimàtum a la Minurso, a la qual va lliurar una llista de 84 membres del total de 220 que componen aquesta missió que havien d'abandonar el territori, acusats de parcialitat. L'amenaça es va concretar amb l'evacuació d'aquestes 84 persones a Gran Canària i, posteriorment, amb el tancament de l'oficina d'enllaç militar de Dajla. Mentrestant, a Nova York les coses no pintaven bé per al secretari general de l'ONU. El Consell de Seguretat es va mostrar dividit i no va oferir una resposta contundent i a l'altura de la provocació marroquina. De fet, no va oferir cap resposta i es va limitar a exigir al Marroc, de forma tèbia, que complís les seves obligacions internacionals.
I és que el Marroc s'ha posat dur al Sàhara perquè sap que s'ho pot permetre. El regne alauita es presenta davant el món com l'estat més sòlid del Magrib en uns anys convulsos i aliat imprescindible davant de dos problemes que preocupen, i molt, a Europa: la crisi migratòria i l'imparable avanç del gihadisme.
Tesis annexionistes
És conscient que França, Espanya i els Estats Units donen suport les seves tesis annexionistes, ja sigui per activa o per passiva. A tot això se suma el moment de transició (i per tant debilitat) que es viu a Nacions Unides, amb un Ban Ki-moon que abandonarà el càrrec en els pròxims mesos.
No obstant això, la postura algeriana de suport al Front Polisario havia frenat fins ara qualsevol aventura alauita. El problema és que l'escenari ha canviat. Les coses no van bé a Algèria. Sacsejada per una doble crisi que és econòmica (caiguda dels preus del petroli al mercat internacional), que l'ha portat pràcticament a la fallida, i alhora política, amb un president de 79 anys, Abdelaziz Buteflika, envellit i malalt, i un Govern tenallat per la falta d'iniciativa, Algèria al mateix temps fha de fer front al gihadisme que colpeja des del sud.
Resposta polisària
La reacció del Front Polisario davant el desafiament marroquí va ser immediata i va posar en alerta les seves forces a la petita part del Sàhara que està sota el seu control (menys d'un 20%). A Rabuni, capital administrativa de la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD), han tornat a amenaçar de trencar l'alto el foc i reiniciar les hostilitats, una opció que sembla poc probable sense el vistiplau d'Alger. Per la seva banda, el Marroc ha respost traslladant fins a El Aaiun un contingent de més d'un miler de soldats, avions i helicòpters preparats per a qualsevol eventualitat.
Totes les mirades estan posades en el mur que divideix el territori, on la tensió ja havia pujat en les últimes setmanes, fins i tot abans de la visita de Ban Ki-moon. A finals de febrer un pastor que es trobava a la part sahrauí va ser assassinat a trets per soldats marroquins, el que es considera la violació més greu de l'alto el foc des de 1991. El fracàs palmari de Nacions Unides en aquest contenciós podria empènyer els sahrauís a un camí encatifat de perills, obrint un nou front d'inestabilitat a aquesta zona. Està previst que el proper mes d'abril es produeixi la renovació de la Minurso per un any més. Es produeixi o no, el Marroc ha aconseguit fer descarrilar el procés de pau.
