El contenciós del Sàhara Occidental, que un dia va ser colònia i fins i tot província espanyola, és com un Guadiana que desapareix durant llargs períodes i que reapareix quan un menys s'ho espera, moltes vegades per raons que tenen a veure més amb la política interna de les parts enfrontades que amb la veritable naturalesa del problema, que està estancat des de fa molts anys.
En plena agonia de Franco, el rei Hassan II del Marroc va llançar la Marxa verda amb visió històrica i arriscant-se encertadament pel fet que el règim moribund de Franco no voldria carregar amb un problema colonial afegit al període d'incertesa que s'obria per a Espanya. Va tenir raó i després d'un desdenyat viatge del llavors príncep d'Espanya i després rei Joan Carles I, on primer li van fer dir una cosa i després una altra, Espanya es va retirar amb força més pena que glòria del Sàhara com set anys abans havia fet de Guinea Equatorial.
A la retirada d'Espanya van contribuir també els errors del Front Polisario, mal aconsellat, que atacava la rereguarda espanyola mentre encara intentava avançar amb el Pla Rydbeck, que preveia l'organització d'un referèndum d'autodeterminació sota supervisió de l'ONU. De manera que amb Franco morint, els polisarios molestant i els marroquins avançant cantant cap a la frontera, és explicable (encara que no justificable) que el Govern de l'època llancés la tovallola i signés els anomenats Acords de Madrid pels quals lliurava l'administració del territori al Marroc i Mauritània.
La resta és conegut, hi va haver una guerra que va durar fins al 1991 en què el Polisario va derrotar Mauritània i després el Marroc va derrotar el Polisario i va edificar un mur ple d'armes i mines que envolta el 80% del territori. Hi va haver molts morts i el desplaçament cap al desert algerià de la meitat més o menys dels sahrauís, que viuen des de llavors en condicions molt precàries, "inacceptables" va dir el secretari general de l'ONU, Ban Ki-moon, durant una visita a un dels camps de refugiats del Front Polisario.
Aquesta visita va molestar molt Rabat i també que Ban es referís als territoris "ocupats" pel Marroc. Quan es va excusar ja era tard, ja que les seves declaracions havien provocat una tempesta política al Marroc, el rei Mohammad VI es va negar a rebre'l i milers de marroquins es van manifestar als carrers contra les Nacions Unides. Al Marroc no hi ha divisions sobre aquest assumpte: els conservadors, els nacionalistes, els comunistes, els islamistes moderats o radicals, els socialistes i els berbers coincideixen amb el Palau, amb el Makhzen i amb l'Exèrcit en què diguin el que diguin les Nacions Unides, el Tribunal Internacional de la Haia i el món sencer, el Sàhara és marroquí i punt.
El Front Polisario té el suport d'Algèria, que utilitza el problema en benefici propi dins de la pugna que manté amb el Marroc per l'hegemonia a l'Àfrica nord-occidental, cosa que ha enverinat les relacions entre els dos països fins al punt que les seves fronteres porten tancades una vintena d'anys després d'un atemptat terrorista a Marràqueix. Algèria ha armat, alimenta i dóna combustible al Front Polisario, però difícilment està en condicions de donar-li suport en l'eventual represa de les hostilitats militars amb què aquest a vegades amenaça. I va amenaçar de nou per boca del seu recentment desaparegut president Mohamed Abdelaziz quan el Marroc, indignat amb Ban Ki-moon, va prendre la decisió de retirar la subvenció de tres milions de dòlars que dóna anualment a la Minurso, tancar la seva oficina militar a Dajla i expulsar els seus 84 empleats civils, deixant només alguns militars.
La Minurso és la Missió de les Nacions Unides Unides per a l'organització d'un referèndum al Sàhara Occidental, que va ser creada el 1991 i que encara no ha aconseguit organitzar-lo per desacords fonamentals entre les parts sobre qui ha de votar i sobre el propi objectiu de la consulta (la independència per als polisarios i l'autonomia per als marroquins), almenys evita incidents amb el desplegament de les seves patrulles militars, la feina de casa d'observació i inspecció, i la creació de modestes mesures de confiança (com visites) entre els sahrauís de banda i banda del mur. Després de repetides amenaces del Front Polisario de reprendre les hostilitats, el Consell de Seguretat va aprovar el 29 d'abril la pròrroga de la Minurso durant un any més.
El contenciós està bloquejat. Malauradament no hi ha perspectives d'organització del referèndum en un termini ni proper ni llunyà. Tant Algèria com el Marroc estan còmodes amb l'actual statu quo i són les famílies sahrauís separades des de fa quaranta anys les que pateixen, mentre l'evolució mundial, la inestabilitat al Sahel i el terrorisme que per allà circula a càrrec de grups vinculats a Al-Qaeda o al mateix Estat Islàmic, no afavoreixen la creació un petit país independent i necessàriament feble davant de Canàries. En política i en diplomàcia ignorar aquestes realitats no condueix a res.
