Els vincles espanyols amb la "pèrfida Albió" -nom que donava el franquisme al Regne Unit- són més espessos i antics que la pròpia expressió despectiva, les arrels de la qual s'enfonsen en la França guillotinadora de 1793 i, més enllà, es remunten a l'edat mitjana. La perfídia anglesa s'ha fet derivar de la protecció que els penya-segats de la seva insularitat ofereixen al regne dels tres lleons daurats. Així, quan, mitjançant el referèndum sobre la sortida de la Unió Europea ("Brexit"), Albió amenaça de reforçar el seu caràcter insular i, per tant, afluixar els llaços amb Espanya, caldrà suposar que és doblement pèrfida.

Posats a ser precisos, la perfídia respecte a Espanya pot tenir quatre cares. Per començar, la que els quedaria als 200.000 espanyols que viuen actualment al Regne Unit -el doble que abans de la crisi- i als 700.000 anglesos establerts a Espanya. Uns i altres abandonarien la subtil categoria de ciutadans comunitaris per passar a convertir-se, així de cru, en estrangers. Categoria particularment insegura per als gairebé cent mil espanyols que, sentint-se com a casa, ni tan sols estan inscrits al consolat. O per als 200.000 jubilats al sol que cobren a Espanya la seva pensió britànica. Per no parlar del mig milió d'anglesos que, contradient el tòpic, són aquí per treballar, no per fer la migdiada.

El segon rostre té les faccions del comerç i la inversió, afavorits per les regles del mercat únic, que converteixen tota la UE en un únic camp de joc, sense tanques ni baluards. El valor dels intercanvis bilaterals va arribar en l'últim exercici a uns 55.000 milions d'euros, amb un saldo favorable a Espanya, per novè any consecutiu, d'uns 5.500 milions i un creixement interanual del 4,5%. Paisatge estimulant per a la malmesa economia espanyola que, un cop reformulades les relacions bilaterals, perdria part de la seva bellesa -sí, els maleïts aranzels- i obligaria a buscar destins alternatius a bona part dels béns i serveis hispans.

Es calcula que són 700 les empreses britàniques instal·lades a Espanya i 300 les de capital espanyol radicades al Regne Unit. En termes d'inversions, això es tradueix en el fet que entre 2014 i 2015 les espanyoles gairebé es van duplicar, passant de 1.706 a 3.469 milions. Aquestes inversions se situen, d'altra banda, en sectors estratègics com el financer, les telecomunicacions, l'energia i el transport. Sense anar més lluny, la britànica NX va comprar el 2005 ALSA, que s'ha convertit en la primera accionista del grup.

La tercera i quarta cares de la perfídia són polítiques i porten noms de territoris. Per començar, Catalunya. O Escòcia, on els nacionalistes, al Govern, han anunciat que si hi ha Brexit, demanaran un segon referèndum d'independència per seguir sent comunitaris. Ningú dubta que una nova consulta escocesa seria un remolí per a l'independentisme.

El cas de Gibraltar

I per seguir, Gibraltar. El seu ministre principal, Fabian Picardo, que busca que els 23.000 "llanitos" amb dret a vot s'inclinin per la permanència, està protagonitzant una llarga picabaralla amb el ministre Margallo. Picardo avisa els seus conciutadans que el Brexit obligaria Gibraltar a acceptar l'odiada sobirania compartida amb Espanya per seguir a la UE.

El seu objectiu és clar, però Margallo, que sol caminar a ?l'a?guait, replica que Picardo encerta perquè una sortida de la UE, sense sobirania compartida, portaria al tancament de la Tanca, com en temps de Franco. La rematada provisional, encara que sense l'altura del problema, la posa Picardo en demanar que "Margallo es fiqui la sobirania per on el sol no brilla". El que dèiem, vincles realment espessos.