«TTot va canviar, va canviar completament», va escriure el cèlebre poeta irlandès W. B. Yeats sobre la Revolta de Pasqua de 1916 a Dublín, afegint «una terrible bellesa ha nascut!». Un segle més tard podria haver estat escrivint sobre el resultat del referèndum de la Gran Bretanya sobre la permanència a la UE.

El somni dels triomfants favorables a la sortida de la UE era un canvi radical. Però què en naixerà ara? Serà bell o no? El cas és que aquesta falta de claredat sobre l'impacte del Brexit al Regne Unit, a la resta d'Europa i al món pot durar una dècada com a mínim. La idea que la Gran Bretanya pot tallar, sense més, els vincles d'unió a l'Europa continental s'evidenciarà ràpidament absurda, de la mateixa manera que la cirurgia pot ser indolora i només local.

Els britànics han votat que la seva història recent, la seva història post-guerra mundial units al projecte polític i econòmic amb els socis de l'Europa continental no els ha valgut la pena. El resultat del referèndum suggereix que una majoria dels votants britànics creuen que s'han alliberat dels enutjosos dictats del «super-estat» europeu, i que el Regne Unit serà capaç de recobrar la seva antiga glòria. Probablement es vegin de nou liderant un sistema de comerç internacional més ampli que el d'Europa, amb la força per imposar-se cada vegada que els amenacen les dificultats.

La imatge és seductora, però enganyosa. És impossible predir com els 27 restants estats membres de la UE reaccionaran. De moment, sembla probable que aquest assumpte serà tractat a la reunió prevista per la propera setmana del Consell Europeu.

És d'esperar que David Cameron hi assisteixi com a primer ministre, si bé hagi presentat la dimissió, i tothom li traslladarà el condol per haver perdut el referèndum.

Malgrat tot, una vegada que desapareguin els efectes del xoc, vindrà un desbordant dolor. Aquest estiu veurem el començament d'una tumultuosa crisi política que probablement posarà uns Estats Membres contra d'altres, i sens dubte repercutirà en tot el món.

És massa aviat encara per endevinar les conseqüències immediates de la votació pel Brexit. La lliura esterlina probablement patinarà, hi haurà un trencament immediat dels mercats borsaris, les accions cauran en picat, el Banc d'Anglaterra haurà d'intervenir amb una injecció massiva de liquiditat i tot el sistema financer mundial quedarà severament sacsejat.

El Partit Nacional Escocès prepararà un anunci per a un segon referèndum per a la independència d'Escòcia. Amb tota probabilitat, aquesta vegada el guanyaran, només cal veure la distribució del 52%-48% en el territori de la Gran Bretanya, provocant la desintegració del Regne Unit. Gal·les, probablement no serà feliç tampoc i els problemes començaran a coure's un cop més a Irlanda del Nord, en trontollar la base jurídica dels seus acords. Podria passar-se d'una Gran Bretanya a una «Petita Anglaterra».

La reacció dels altres estats de la UE és de sorpresa i decepció, però oferiran poc consol, ja que des dels governs estants a la UE, el Brexit és vist com un desastre auto infligit. A més, per assegurar que el Brexit no catalitza la dissolució de la resta de la UE, els altres Estats Membres intentaran donar exemple essent inflexibles en les seves negociacions post-Brexit.

Els termes de la relació amb la UE, inclòs l'accés al mercat únic que el Regne Unit necessita, s'esperen pitjors dels que gaudeixen països com Suïssa i Noruega. El Brexit pot agrir-se als que han advocat al seu favor, en tres aspectes molt valorats per ells mateixos: sobirania, immigració i els pagaments nets a la UE.

L'impacte legislatiu de la relació de dècades entre la UE i el Regne Unit és tan gran que provocarà que, de totes maneres, el Regne Unit es vegi obligat a adoptar la legislació de la UE sense tenir res a dir en l'elaboració de les lleis, erosionant així la sobirania del Regne Unit. Però si a més, vol mantenir l'accés al mercat únic, es veurà obligat a realitzar pagaments a la UE, com fa Noruega, però sense beneficiar-se de la gran majoria de les transferències de la UE als estats membres. També és molt poc probable, com ho demostra el cas de Suïssa, que la UE doni l'accés del Regne Unit al mercat únic sense requerir-los la lliure circulació de ciutadans de la UE.

Hi haurà tantes lleis a reescriure que el calendari legislatiu se'ls obstruirà durant anys amb poc temps per a la discussió o la redacció de noves lleis. La incertesa al voltant de la forma final de les lleis pot projectar ombra sobre els negocis i el comerç, que valora molt la predictibilitat i un marc jurídic estable.

En tot cas, incertesa econòmica, reguladora i política és el que s'espera a curt terme. Un camí ple de sotracs sense lloc d'aterratge a l'horitzó. Però el que baixa també pot tornar a pujar, de manera que la qüestió més important és la perspectiva política a llarg termini per a la UE i per al procés de 60 anys d'integració europea.

Provocarà la sortida de la Gran Bretanya una onada d'imitacions a tota la Unió? La credibilitat global de la Unió Europea està condemnada a patir, i el risc addicional és que els votants d'altres països europeus exigeixin un tractament especial que podrien, de no ser satisfets, provocar noves sol·licituds de sortida de la UE.

Les ferotges discussions a l'interior del Regne Unit dels darrers mesos, s'han seguit de prop a tot arreu, sobretot pels populistes euroescèptics d'Europa. El principals partits de centredreta i centreesquerra que, de manera fàctica, regeixen la direcció de la UE saben que les seves reaccions a la decisió Brexit han tenir per objectiu evitar l'enfortiment dels radicalismes.

Això deixa la UE i els Governs dels seus membres amb un difícil ?exercici d'equilibrisme. Han d'evitar el pànic, alhora que les negociacions per la retirada del Regne Unit no exacerbi l'euroescepticisme en un altre lloc. Al mateix temps, han de crear un clima més positiu per tirar endavant el projecte europeu. Un primer pas seria deixar de pretendre com si el no rendiment de comptes de la UE no sigui cap problema. Els euroescèptics no són els únics que es qüestionen el secretisme que envolta les reunions del Consell de Ministres, els quals no deixen cap registre públic de qui va dir què, juntament amb el caràcter no electe de la Comissió Europea.

Ningú pot predir quin tipus de més oberta, democràtica i transparent estructura en la presa de decisions de la UE podria sorgir si es fes un replantejament. La UE i els líders nacionals que, de fet, són els responsables de les seves polítiques serien molt imprudents si fessin cas omís de les pressions a favor d'una reforma. I no em refereixo al tipus de «reformes» estretes i egoistes que el primer ministre britànic, David Cameron, va intentar assegurar-se a principis d'aquest any.

La Unió Europea necessita una reforma i cal fer-se ressò d'algunes de les qüestions plantejades en el referèndum del Regne Unit. També hem de fer front a la xenofòbia i el racisme, que és clarament evident.

Mentre no es resolgui aquest dèficit democràtic, en uns temps on els valors de la UE ja estan prou qüestionats per la seva incapacitat de donar resposta als reptes més humans i més primitius, com són el donar acollida als que més ho necessiten, en esdevenir un espai de pau, progrés i fraternitat entre els seus membres i els que arriben a ells, serà difícil de predicar les bondats pel ciutadà de les institucions i de la UE com a concepte.

Dit això, no hem de passar massa temps rebolcats en aquest resultat. Cal seguir treballant amb els països europeus progressistes i veure com podem millorar encara més les oportunitats per a tots els ciutadans.