El fracàs d'Eton i l'amenaça populista

26.06.2016 | 00:00
El fracàs d'Eton i l'amenaça populista

"La Gran Bretanya ha patit una derrota que compromet el futur dels seus fills"

Es diu que algunes de les grans batalles de la història les va ?gua?nyar Anglaterra en els camps de joc d'Eton College, ressaltant d'aquesta manera la importància de l'educació de les seves elits. Bé, la Gran Bretanya ha patit ara una derrota que compromet el futur dels seus fills, amb la immensa majoria de ?Westminster, inclòs el primer ministre, a favor de la teoria de prosseguir en la Unió Europea que abans-d'ahir es va evaporar a les urnes.
The Times subratllava que dels 650 membres del parlament 490 són partidaris de la permanència europea i creuen que el Brexit és una equivocació. Molts d'ells pensen que es tracta d'una greu equivocació. I no pocs, recalcava el rotatiu londinenc, d'una autèntica catàstrofe. La resposta de per què la democràcia parlamentària britànica ha renunciat a exercir la representativitat atorgada pel poble sobirà la tenen en el penós escarafalls de Cameron que amb tal de reforçar la seva posició dins del partit va decidir llançar-se una vegada més a l'aventura plebiscitària, sense saber pel que sembla on es ficava o creient que l'experiment resultaria igual de favorable que en el cas d'Escòcia.
Però no. Davant de la majoria parlamentària elitista que ara es resigna a una sort que ningú podria explicar a hores d'ara les conseqüències que comporta, ha vençut la minoria elitista de Westminster, de Boris Johnson i ?Michael Gove, amb el suport del fervor popular xenòfob que desperta un bufó de carrer anomenat Nigel Farage no elegit pels britànics i el pensament més elevat consisteix a deixar constància que l'únic comparable a l'últim whisky de la nit és la primera cervesa del dia.
Farage encarna un d'aquells drames que de tant en tant ens regala el populisme. Sense un gran esforç, es podria veure en ell a l'homòleg britànic de Donald Trump. Cap dels dos va sorgir del no-res. Tots dos són rics i tenen l'habilitat especial de tocar les fibres sensibles de la gent corrent. Tots dos han sabut explotar amb facilitat el pou profund de ressentiment social que existeix entre els votants de la classe obrera i molts altres procedents de les capes mitjanes, que en ocasions anteriors van donar suport opcions d'esquerra i de centre. Es pot establir també un paral·lelisme racista i xenòfob entre ells. A Gran Bretanya, el líder d'UKIP només ha de difondre el missatge que Europa rapinya més que el que ofereix a canvi, mentre els serveis bàsics es ressenteixen i els immigrants es beneficien de la situació.
Trump ha presentat una visió de malson d'Estats Units envaïda per criminals mexicans i terroristes musulmans. Al seu torn, Farage va basar part de la seva campanya en cartells amb milers de refugiats sirians fent cua per entrar a Eslovènia acompanyats de l'eslògan "Ruptura: la UE ens ha fallat". El racisme i el nacionalisme professen una mateixa doctrina, de la mateixa manera que els demagogs que intenten guiar-los. El populisme que els inspira roman confinat habitualment en els racons de les democràcies de veritat i no obstant això en aquests moments viu un ressorgir al Regne Unit, als Estats Units, a França, a Holanda i en altres llocs.
Històricament, la transformació dels partits radicals de la dreta o de l'esquerra en moviments de masses han portat algun tipus de calamitat, de vegades una gran guerra, d'altres una depressió econòmica. A principis del segle XX Europa va ser testimoni de tots dos amb resultats catastròfics. Després de l'era del benestar que va succeir als conflictes bèl·lics mundials, en les últimes dècades els països occidentals han estat sotmesos a forces de pressió que, encara que no són tan visibles o dramàtiques com les guerres i les depressions, han demostrat ser igual de desestabilitzadores, com és el cas d'alguns dels efectes mal interpretats de la globalització. A Estats Units, no és casualitat que Trump obtingui els seus majors rèdits al rust belt i, al mateix temps, en les àrees més desindustrializadas del país. Tampoc és casual que el UKIP sigui popular a les antigues ciutats industrials del nord d'Anglaterra, a la regió de West Midlands, i en suburbis obrers de Londres.
Només el benestar social manté els populismes extremistes en un lloc segur, per això la lectura que es fa d'aquests fenòmens ha d'estar acompanyada sempre del progrés com a oposició. Una cosa que allunyaria del furor plebiscitari a personatges com Farage disposats a contradir la vella teoria anglesa que un mico escriuria a mà la Bíblia si li dones temps. Ell no ho intenta, però sedueix a l'anglès descontentament amb quilos de demagògia.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Declaració d'Independència

 
Consultori

Puigdemont al Parlament

Carles Puigdemont pot declarar la independència aquesta tarda però no ha aclarit si serà simbòlica o efectiva - El Govern espanyol, amb el suport del PSOE i Cs, diu que està disposat a prendre «les mesures que calguin» per evitar que tiri endavant


Enllaços recomanats: Premis cinema