És molt possible que els catorze atemptats amb bomba que, entre dijous i divendres de la setmana passada, van colpejar enclavaments turístics del sud de Tailàndia hagin provocat alguna cosa més que un lleu calfred en els 150.000 espanyols que el 2015 van viatjar a la destinació asiàtica. Tailàndia atreu cada any més de 20 milions de turistes, en part imantats per reclams sexuals, i la seva indústria de l'oci consumia ja molta energia, abans dels atacs, en lluitar contra l'aura de «destí mortal» generada per l'alt nombre d'estrangers que moren en el seu territori en estranyes circumstàncies. Ara, després dels atemptats, es temen almenys 200.000 cancel·lacions, malgrat que les autoritats del país, controlat per l'Exèrcit des de fa dos anys, intenten netejar les bombes d'adherències gihadistes i enquadrar-les en lluites polítiques internes.

La boira oficial no pot amagar, però, les clares similituds operatives entre els atemptats dels dies 10 i 11 i les accions de la insurgència islàmica, ben implantada des de fa mig segle en les tres províncies meridionals del país, però reticent fins ara a prendre per diana els turistes. Els rebels del Front Nacional Revolucionari (FNR), que van revitalitzar la seva lluita el 2004 després d'una dècada de llanguiment i han causat des d'aleshores uns 6.500 morts, reclamen l'autonomia d'uns territoris on la població, a més de no practicar el budisme, comparteix identitat amb els seus veïns malaisis. No és possible precisar, però, fins a quin grau els rebels islàmics han arribat a entreteixir amb el gihadisme, ben present a Malàisia.

El que sí que se sap és que l'actual far de l'islamisme combatent, el grup Estat Islàmic (EI), ha anat estenent les seves xarxes exteriors en els dos últims anys fins a atacar 28 països el 2015. Segons el balanç difós al gener per la revista de seguretat i Defensa Jane's, van ser 3.317 els atemptats perpetrats l'any passat per l'EI, un 50% més que el 2014 i el 17% dels registrats a tot el planeta. I encara que el 92% van tenir Síria i l'Iraq per escenari, la veritat és que el grup té una presència creixent a l'Extrem Orient.

Tailàndia, Malàisia, Indonèsia i Filipines semblen ser els països on la voluntat de l'EI d'exportar la seva guerra a les fronteres d'Àsia ha tingut millor acomodament, a diferència per exemple de Vietnam. Ja s'ha vist que a Tailàndia la seva caixa de reclutament podrien ser els secessionistes del FNR. Si finalment fos així, els islamistes tailandesos estarien seguint el model de Filipines, on el grup Abu Sayyaf busca des de 1991 l'establiment d'un califat islàmic en illes del sud com Mindanao. Abu Sayyaf, que destaca per la seva dedicació al segrest de navilis i turistes, va jurar fidelitat a l'EI al juliol del 2014, tot just un mes després que el seu líder, Al Baghdadi, proclamés el califat en els feus de Síria i l'Iraq. La seva última acció coneguda ha estat el degollament de dos noruecs capturats en un complex turístic.

Els casos de Malàisia i Indonèsia, als quals l'EI ha declarat la guerra a vídeos propagandístics, són diferents. Malàisia, estat laic amb un 60% de població musulmana, està regit per Najib Razak, un tèrbol personatge de la família de la qual han sortit almenys tres dels sis primers ministres que ha tingut el país. Razak, embarcat en una deriva autoritària i executor de polítiques neoliberals, protagonitza una intensa lluita contra l'EI, que té o ha tingut a les seves files més d'un centenar de malaisis i que el 28 de juny es va estrenar al país llançant una granada ( 8 ferits) al club nocturn Movida de la capital, Kuala Lumpur.

Pel que fa a Indonèsia, el país islàmic més poblat (250 milions d'habitants), és la joia amb la qual somien els gihadistes. Per les files de l'EI haurien passat uns 500 combatents indonesis, dels quals més d'un centenar haurien tornat a l'arxipèlag, de 17.500 illes, en què els terroristes volen establir el centre d'un califat regional.

Indonèsia, estimen els experts, viu el seu nivell d'activitat gihadista més alt en una dècada. És cert que Bali, gran destinació turística, va ser escenari el 2002 del primer gran atemptat després de l'11-S (202 morts, 164 estrangers) i que el 2004 va ser atacada l'ambaixada australiana a Jakarta (9 morts). Però des dels atemptats del 2009 contra diversos hotels de luxe de la capital freqüentats per estrangers (9 morts), el país s'havia calmat.

No obstant això, el gener passat, un grup de gihadistes va voler imitar a Jakarta els atemptats parisencs del 13-N. Només gràcies a la seva imperícia van quedar reduïdes a set (5 terroristes) les víctimes mortals. Des de llavors s'han succeït les detencions, esquitxades d'atacs com el que el 7 de juliol es va cobrar la vida d'un terrorista en una comissaria de Sol (Java), la ciutat natal del president indonesi.

Aquesta extensió de l'activitat de l'EI a Extrem Orient només tindria, de moment, un interès taxonòmic si no fos perquè Tailàndia, Malàisia, Indonèsia i Filipines conformen el límit sud de la mar de la Xina Meridional, sovint conegut a seques com a mar de la Xina. I el mar de la Xina és un dels escenaris centrals de la sorda batalla que lliuren Pequín i Washington per la futura hegemonia mundial. Fins al punt que analistes proclius a fer ressonar les armes pronostiquen que, en cas d'haver-hi una guerra entre les dues potències, aquest seria el seu escenari.

El mar de la Xina, set vegades més extens que Espanya, concentra un 30% del comerç marítim mundial i el valor de les mercaderies que el solquen s'estima en cinc bilions d'euros anuals. Però, a més, està sembrat per milers d'illes i illots la sobirania es disputen tots els països riberencs, començant per la mateixa Xina, que reivindica el 90%. I mentre els EUA acusa els xinesos de militaritzar-lo, construint infraestructures bèl·liques en les seves illes, Pequín retreu a Washington la concentració creixent de navilis de guerra en les seves aigües. A això els EUA, que planegen desplegar-hi el 60% de la seva flota el 2020, respon que només els seus vaixells garanteixen la llibertat de comerç en l'àrea.

En aquest escenari d'alta temperatura, la Cort d'Arbitratge de la Haia va dictar el passat 12 de juliol una sentència, favorable a una reclamació jurisdiccional filipina, que va disparar la tensió -i els preus de les assegurances marítimes en privar la Xina d'arguments per les seves reclamacions. La rèplica de Pequín ha estat una escalada verbal que, el passat dia 2, va incloure la negativa a reconèixer la legitimitat de la Cort, així com una crida a la població xinesa a estar preparada per a una guerra al mar.

En paral·lel, la maquinària de guerra nord-coreana, es va posar de nou en marxa, atiada per la decisió de Washington d'aixecar a Corea del Sud un escut antimíssils que Pequín considera una amenaça pels seus interessos i els de Rússia. Així, el dia 3, Pyongyang va llançar dos míssils d'abast mitjà, un dels quals va impactar en aigües de jurisdicció econòmica japonesa. Des de llavors se succeeixen els moviments cada dia.

L'últim va arribar la setmana passada, en anunciar Corea del Nord que reprendrà la producció de plutoni per a armes nuclears, a la qual cosa Corea del Sud va contestar amb un magne desplegament artiller a la frontera comuna. Són només exemples d'un còctel explosiu molt més dens. Una barreja a la qual els estrategs de l'EI, cada vegada més aterrits a Síria i l'Iraq, han decidit afegir-unes dosis dels seus propis ingredients.