El recordatori que «Rajoy no és president» està lluny de ser una bajanada digna del protagonista de la frase. La cambra legislativa sorgida d'unes eleccions impecables celebrades fa dos mesos, i encarnació suprema de la voluntat popular, acaba de rebutjar Rajoy com a president del Govern. No obstant això, Rajoy és president del Govern. La doble votació frustrada emet un dictamen superior en qualitat a una moció de censura. L'aspirant queda immediatament rebaixat de la presidència en funcions a la candidatura frustrada. Després del veredicte, agafar el cotxe i enfilar la carretera a la Moncloa com si res planteja una situació complicada.
El fracàs de la investidura presidencial del president Rajoy planteja la delicada justificació de la seva continuïtat al capdavant de l'Executiu, fins i tot en funcions. Sánchez o qualsevol altre diputat podrien mantenir la condició de candidats després d'un intent fallit però, a què pot aspirar qui ha estat considerat no idoni pel ple del Congrés per al càrrec que ja ocupa? No es discuteix la propietat jurídica de la permanència a La Moncloa en una situació d'emergència. La legalitat és la primera exigència de la política, però no l'única. Rajoy no només ha obtingut els dos pitjors resultats d'un president del Govern en democràcia, i de forma consecutiva. A la sublim paradoxa del recompte electoral, conserva el poder de nomenar un president del seu partit o d'un altre, sempre que no sigui ell.
A la cadena de pròrrogues de la vida política espanyola, només ha faltat estendre també la vigència dels resultats electorals del 2011. Rajoy ho ha pretès bastament, en decretar que els vots de Ciutadans i PSOE se li deuen per dret diví. Simula que s'enfronta a una investidura en condicions titàniques, que mai hauria d'haver afrontat un candidat. En primer lloc, aquesta precarietat se sustentaria en el rebuig que genera a les urnes. En segon lloc, l'enunciat és fals. Tots els presidents del Govern es van veure obligats a arreplegar vots externs per resultar investits. Tots ho van aconseguir sense necessitat d'esforços sobrehumans. Excepte un, i a aquestes altures és superflu donar el seu nom.
Adolfo Suárez per dues vegades, Leopoldo Calvo Sotelo, Felipe González per dues vegades, José María Aznar i Rodríguez Zapatero per dues vegades van haver de negociar suports externs per aprovar la investidura. Van triomfar en totes les ocasions, i especialment quan ja venien avalats per l'inquilinat de la Moncloa. El fracàs de Rajoy és tan excepcional, sobretot quan la seva candidatura se sustentava en el lligam de les gestes que s'atribueix al capdavant de l'Executiu, que per força s'ha d'interpretar com un daltabaix personal. I que dificulta fins i tot la seva interinitat. Al·legarà que els seus predecessors venien afavorits per uns resultats previs més pròxims al màgic 176. No obstant això, i de nou, se suposa que el candidat del PP és responsable d'haver extraviat seixanta i cinquanta diputats respectivament, en els dos últims comicis de moment fallits.
Sense entrar en el fet que la consideració de Rajoy com a millor opció de govern no deixa massa bé l'«Espanya sencera» que tant li preocupa, el no investit deixarà una democràcia irreconeixible. La programació d'eleccions el dia de Nadal és fàcil i feliçment esmenable. No obstant això, brilla com un símptoma de la pintoresca trajectòria d'un president en funcions que no aconsegueix les funcions de president. Acumula tots els rècords negatius, tot i disposar del major nombre de suports econòmics i mediàtics en la història del seu gremi. Immortalitzar-lo com a emblema de la governabilitat és una estratagema digna dels que lloaven el líder del Partit Popular pel seu excel·lent maneig dels temps quan deixava cremar Sánchez a la pira de Ciutadans, i que ara retreuen al secretari general socialista que torni la mateixa moneda. El criteri d'aquests savis desaconsella l'atenció als seus raonaments.
El fracàs de Rajoy arrossega víctimes col·laterals. Albert Rivera semblava predestinat a liderar en algun moment una dreta moderna i homologable amb la resta del continent. Fins que va començar a balbucejar en la seva inexplicable entrega als mandats del PP. La seva tombarella obliga a plantejar-se si va confrontar Rajoy amb els papers de Bárcenas en un debat televisiu per a retreure-li la intimitat amb el tresorer poliimputat, o si simplement l'esperonava el fantasma de la gelosia. La investidura s'ha saldat sense un vencedor, la qual cosa multiplicarà el nombre de perdedors.
