Habitualment se cita el fundador de la nació americana que va respondre a un noi que no podia negar ni tampoc confirmar si havia talat el cirerer del seu pare. George Washington hauria quedat com l'únic president de la història dels Estats Units incapaç de mentir si la famosa història del cirerer hagués estat certa. Però no ho era.
La mentida s'ha convertit en la primera inculpació del poble als que dirigeixen les seves destinacions: un assumpte delicat i llardós. No obstant això, tots els presidents nord-americans han mentit amb menor o major profusió. Això que Washington no coneixia la mentida, Nixon desconeixia la veritat i Clinton no sabia distingir entre una cosa i una altra està molt bé com a ocurrència, però des del primer mandatari fins a l'últim ningú ha deixat d'utilitzar el reclam com a recurs. A Nixon, precisament, el van enxampar i va haver de renunciar. Ed Uravic, antic lobbista del Congrés, i autor de Lying Cheating Scum, una novel·la sobre el joc brut al lobby polític, va dir sobre el tema que «no només han mentit tots els presidents, sinó que a més necessiten mentir per ser ?efec?tius».
L'actual campanya electoral als Estats Units s'ha convertit en la prova de fins on són capaços d'arribar els candidats per trair la veritat i enganyar els ciutadans. Pels mèrits contrets, Trump és ja el Gran Mentider.
Paul Krugman, analista econòmic i polític del New York Times, ha acusat els mitjans de deixar passar les mentides de l'aspirant republicà i, en canvi, perseguir Hillary Clinton.
Krugman posava com a ?exemple del tracte discriminatori l'atenció a l'escàndol dels correus de la candidata demòcrata i el silenci davant les mentides i els suborns de Trump. La diarrea d'aquest és tan persistent -han confessat els periodistes més autocrítics- que molts mitjans han optat per no publicar i despreocupar-se de desmentir.
