L'expresident israelià i premi Nobel de la pau Simón Peres ha mort aquest dimecres a l'edat de 93 anys dues setmanes després de sofrir un accident cerebrovascular, segons fonts de l'Hospital Shiva, de la localitat de Tel Hashomer. Peres es trobava hospitalitzat en aquest centre mèdic des del passat 13 de setembre, quan va sofrir un accident cerebrovascular, i en les últimes hores la seva situació havia empitjorat considerablement, segons el servei de notícies Ynet.

Després d'una primera recaiguda, aquest dimarts passat a primera hora de la tarda, durant la matinada de dimecres les seves constants vitals van fallar després d'haver estat desconnectat de tota assistència per no allargar-li la vida artificialment.

"El poble d'Israel i en la diàspora s'acomiada amb dolor i amor d'un líder", ha afirmat el cap del Partit Laborista, Isaac Herzog, en la primera reacció a la defunció del seu coreligionari. Per la seva banda, el titular d'Educació, el dretà Nafatalí Bennet, ha manifestat que Peres "va escriure la història amb les seves pròpies mans".

Des de fa dues setmanes, i malgrat que es va témer per la seva vida en les primeres 24 hores del seu ingrés, el veterà polític israelià havia estat en situació estable dins de la gravetat.

Artífex dels acords d'Oslo

Peres va aconseguir el Nobel de la Pau pel procés d'Oslo al costat de Yaser Arafat i Isaac Rabin, és un dels polítics israelians que ha deixat una petjada més important en el desenvolupament del seu país, després d'una perllongada carrera de 70 anys al capdamunt de la política local i internacional.

Artífex de la seguretat d'Israel sense haver ni tan sols per l'Exèrcit, Peres ha ocupat tots i cadascun dels càrrecs possibles, des dels quals va estampar una indeleble contribució al desenvolupament tecnològic, econòmic i militar de l'estat.

Nascut a Polònia el 2 d'agost de 1923, va arribar de nen amb la seva família a la Palestina sota Mandat Britànic i, amb menys de vint anys, va ser descobert pel fundador d'Israel, David Ben Gurión, al costat del qual va viure la creació de l'Estat jueu l'any 1948, va dirigir el Servei Naval i va encapçalar la missió del Ministeri de Defensa israeliana als EUA mentre va estudiar a Harvard i Nova York.

La seva contribució més reconeguda internacionalment va ser com a impulsor de l'acostament entre palestins i israelians que va culminar l'any 1993 amb el reconeixement israelià de l'Organització per a l'Alliberament de Palestina (OLP) i l'inici d'un procés negociador que va acostar més que mai a ambdues parts al somni de la pau i que havia d'haver conduït a la creació d'un estat palestí.

Malgrat que la pau es va veure truncada el 2000 per la Segona Intifada i les parts encara no han aconseguit encarrilar de nou un diàleg fructífer, Peres va seguir aixecant l'estendard de la solució de dos estats i es va convertir en una veu conciliadora en pro de la pau en una regió submergida en un conflicte de més d'un segle.

Peres ha estat l'israelià que més temps ha exercit com a diputat, després d'entrar al Parlament el 1959 i servir ininterrompudament fins el 2007, quan va ser escollit president.Un dels seus primers càrrecs polítics va ser en els anys cinquanta com a sotsdirector general del Ministeri de Defensa, on arribaria a ser ministre dues dècades més tard.

D'aquesta primera etapa Peres és reconegut per establir una crucial aliança amb França, que va concedir a Israel la seva històrica supremacia aèria regional i el seu programa nuclear.

Va contribuir al costat de Ben Gurión a la reunificació dels moviments socialistes en el partit Laborista, amb el qual Peres va exercir de ministre en cinc carteres des de 1969 fins a licitar pel lideratge del partit en 1974, que va perdre davant el més carismàtic Isaac Rabin. Després de la dimissió d'aquest per un escàndol polític tres anys més tard, Peres va ser breument primer ministre en funcions, càrrec que perdria en caure derrotat en unes eleccions en 1977 davant el conservador Menahem Begin.

Durant les dues següents dècades, va seguir al capdavant del partit Laborista i els seus intents per obtenir el govern (en 1981, 1984, 1988 i 1990) van ser infructuosos, encara que va aconseguir ser primer ministre per un acord de rotació amb Isaac Shamir (Likud) entre 1984 i 1986, període en el qual Espanya i Israel van establir relacions diplomàtiques.

Enfront del rebuig de Shamir, Peres va llançar per aquells anys una campanya de contactes amb líders àrabs i va obrir un llit de comunicació informal amb personalitats palestines.

Una maniobra política en fals (va tombar un govern confiant en el suport de partits ultraortodoxos que després l'hi van negar), sumada a la seva rivalitat amb Rabin i la creixent influència d'aquest el van portar a tornar a perdre el lideratge laborista davant ell el 1992, la qual cosa començaria a gestar la seva fama a Israel de "etern perdedor".

Rabin, el seu més rival més acèrrim, el va nomenar aquell any ministre d'Exteriors, la qual cosa donaria lloc a un inusual període de cooperació entre tots dos que va obrir el camí al procés d'Oslo, que els portaria a compartir el Nobel de la Pau. Peres va invertir els diners del premi a crear el Centre Peres de la Pau, per promoure la coexistència entre àrabs i jueus.

Després de l'assassinat de Rabin en 1995, va tornar a assumir la prefectura del govern fins caure derrotat davant Benjamí Netanyahu el maig de 1996, després del que va deixar el partit en mans del general retirat Ehud Barak. Tampoc va aconseguir fer-se a la primera amb la presidència de l'Estat, que en 2000 va perdre davant un gairebé desconegut Moshé Katsav, però que finalment va aconseguir el 2007.

Com a cap de l'Estat, càrrec que va abandonar en 2014 amb 91 anys, va viure la seva època daurada, en la qual rivals i aliats li reconeixen els seus mèrits i que li va valer el major reconeixement de la ciutadania israeliana.

En set dècades de carrera, va arribar a ser primer ministre en dues ocasions, ministre en 16 governs, diputat durant 48 anys i cap de l'Estat altres set.