el problema de sánchez és el psoe

01.10.2016 | 00:00

«Els barons socialistes repudien un candidat que per dues vegades consecutives ha tingut la presidència del Govern a l'abast de la mà. Sánchez va fallar en el primer intent simplement perquè es va equivocar de soci»

En una dada vigent i que tendeixen a obviar seus patrocinadors, Rajoy ostenta el títol de candidat fracassat a la presidència del Govern. Acaba de ser derrotat per partida doble i per un escandalós 180-170, sense el trist pal·liatiu d'alguna abstenció que disminueixi la contundència del rebuig. Si s'aparca per uns instants la urgent satanització de Pedro Sánchez, s'observarà que el líder del PP ha congregat amb reiteració la majoria absoluta de la voluntat popular en contra seva. Aquest fiasco és l'apartat més recent del seu currículum, ni tan sols va aconseguir compensar-ho amb un càrrec paradisíac per al seu amic Soria. Ningú ha sol·licitat la seva dimissió.
Les votacions que van declarar Rajoy no apte per a la investidura es van celebrar després d'unes eleccions generals, tan respectables com les gallegues que avui són la mesura de totes les coses. Cap altre president del Govern ha patit una rebolcada parlamentària comparable. No obstant això, els comicis de juny i la doble derrota personal del candidat popular semblen esvair-se davant l'imprescindible ajusticiament de ?Sánchez. I si està clar que els meritoris 170 vots que va obtenir el líder del PP al Congrés li pertanyen en exclusiva, els 180 sufragis en contra vénen capitanejats pel secretari general del PSOE. De nou, s'ometen els mèrits d'aquesta victòria, amarrada des d'una situació de franca inferioritat.
Sánchez no bloqueja l'estabilitat d'Espanya, concepte realment imprecís. No obstant això, ha evitat que el PP tingui ara mateix la presidència del Govern, en el que ha estat la primera obligació d'un secretari general socialista des de fa quaranta anys. En liderar l'oposició dispersa, l'ha convertit en majoritària. Matemàticament, recordi's el 180 a 170, és un aspirant factible per segona vegada consecutiva a inquilí de la Moncloa. Va fallar en el primer intent per equivocar-se de soci, a instàncies precisament dels barons socialistes, només cal recordar l'alleujament dels populars el dia en què es va extingir el termini que condemnava a noves eleccions. No obstant això, se li adverteix que no tots els diputats són acceptables, un precepte anticonstitucional que hauria horroritzat els pares de la transició i que es reservava per als escons tacats de sang.
Com recompensen els barons socialistes el fructífer equilibrisme d'un secretari general asfixiat per la competència de Podem? És una pregunta retòrica. Triomfa l'eslògan que Sánchez és un problema per al PSOE, quan el PSOE és un problema per a Sánchez, de més importància que els resultats electorals adversos. Sona estrany l'aferrissat repudi a un secretari general amb possibilitats d'accedir a la Moncloa. Els dissidents han d'explicar per què és menys legítim el pacte amb els nacionalistes catalans que l'aliança de Susana Díaz amb Ciutadans, consagrat ja Albert Rivera com la marca taronja en extinció del PP. Un sobiranista que paga els seus impostos no és més reprovable que un partit que abona en negre la reforma de la seva seu.
Durant 17 anys, el PP ha governat a Galícia mentre el PSOE ho feia a Madrid. El resultat diferencial en les gallegues, perquè al País Basc han fracassat populars i socialistes, no hauria de frenar Sánchez. Ben al contrari, pot estimular la seva fidelitat a una tradició d'executius dispars. No obstant això, la conclusió fàcil que els socialistes es neguen a presidir el Govern ha de corregir-se en el pànic davant l'opció que Podem accedeixi encara que sigui tangencialment al pont de comandament estatal. L'ariet contrareformista ve empunyat per Susana Díaz, que és l'Esperanza Aguirre del PP o viceversa, perquè la influència de les dues decreix exponencialment mentre s'allunyen del territori que els serveix de trampolí.
Sánchez va corregir el seu resultat decebedor de les generals, en evitar la coronació de Rajoy. Ara haurà de sobreviure al PSOE, si vol confeccionar els mateixos pactes que han signat els seus barons regionals amb Podem. L'esclat gallec ha camuflat que el PP necessita mitja dotzena de partits per governar a Madrid, i els socialistes d'altres. Després del descrèdit de Ciutadans pel seu doble zero, el PNB s'ha convertit en el nuvi més cotitzat per als estabilitzadors. Especialment, entre els desmemoriats que pretenen oblidar els temps en què el partit basc, i els seus votants, eren considerats afins al terrorisme pels que ara els festegen.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Declaració d'Independència

 
Consultori

Puigdemont al Parlament

Carles Puigdemont pot declarar la independència aquesta tarda però no ha aclarit si serà simbòlica o efectiva - El Govern espanyol, amb el suport del PSOE i Cs, diu que està disposat a prendre «les mesures que calguin» per evitar que tiri endavant


Enllaços recomanats: Premis cinema