El debat d'investidura és improductiu. El seu desenllaç va tenir lloc el primer d'octubre, amb l'execució d'un Pedro Sánchez que ha robat protagonisme als candidats supervivents. Atès que el PSOE s'abraça a un Rajoy que mai cometria l'error invers, segons va reconèixer l'abans negat i ara renegat Antonio Hernando, el president del Govern ha elevat la licitació. En lloc d'exposar el seu programa, proposa als socialistes la creació d'un partit únic. És innecessari detallar les sigles dominants i el campió inevitable d'aquesta formació, de totes totes guanyadora.
«Hem de deixar els esforços per ser més diferents», arrossega la prosa Rajoy en una maniobra inèdita d'acostament al PSOE. Fins ara, per al president només existia el PP. Ha descobert que pot ampliar el seu regne a un imperi. «Tinc més a veure amb vostès que amb els independentistes», s'ofereix sol·lícit als socialistes contrits. Per si no han captat el suggeriment, afegeix paternalista que «no és bo demonitzar l'adversari», el que sona esperançador en qui ha acusat Zapatero de «trair els morts» del terrorisme.
Davant l'enormitat d'una fusió entre populars i socialistes, que causa estupefacció fins i tot a la bancada de l'esquerra entregada, Rajoy matisa que no pensa afiliar-se al PSOE. Sona a broma distesa, però comporta l'advertència que el partit únic només admet un lideratge únic. Per aquest motiu el candidat s'afanya a recordar que l'abstenció socialista no es produirà demà, sinó que començarà demà, perquè «cal exigir-la per al futur». I abstenir-se vol dir «no participar». Escoltar i callar.
Per gentilesa del PSOE, el president del Govern ja no demana, exigeix. Hernando li retreu que «vostè no és el president del Govern que Espanya necessita», la rebequeria del nen contra la cuirassa d'un Rajoy que ha transformat la investidura en la ratificació d'un cabdillatge. El socialista remuga que «vostè no té la nostra confiança ni el nostre suport». Sense solució de continuïtat, accepta el vassallatge cap al seu nou cap per un «exercici de responsabilitat». És el mateix exercici de la mateixa responsabilitat que un mes enrere es traduïa en «no és no».
Hernando reuneix la flexibilitat ideal per a la nova època, podria ser portaveu de PP, Ciutadans i PSOE. Es remunta a la prehistòria socialista per dissimular la seva rendició actual. Ja ha après a dir amb Rajoy que «els espanyols no mereixen unes terceres eleccions». És perillosa la reincidència en el rebuig a les urnes, els espanyols no mereixen votar? Unes terceres eleccions no són menys arbitràries que delegar l'elecció del president dels Estats Units al Tribunal Suprem. En la seva ingenuïtat, Hernando proposa una modificació dels mecanismes d'elecció que concedeixi a Rajoy la presidència vitalícia del Govern. Una genialitat molt celebrada perquè, al Congrés fragmentat, tots els portaveus disposen de seguici suficient per ser victorejats.
