Estats Units compte des de dimecres amb un President sense la menor experiència política. Després d'haver tingut un negre a la Casa Blanca durant vuit anys, els nord-americans han optat per un gir encara més gran i han entronitzat una estrella de la televisió que, després de fer fallida com a empresari convencional, es va reinventar amb l'ajuda dels bancs com un empresari atípic que té en el seu cognom el seu principal valor.
Una marca Trump que abans d'ahir va aconseguir els seus màxims, trencant amb la tradició que els presidents arribin al 1.600 de l'avinguda de Pennsilvània des de les files senatorials o des de la governació d'un dels 50 estats.
L'elecció de Trump, després de la campanya més aspra i desagradable que es recorda, és el recurs de gairebé 60 milions de nord-americans a un individu que -sense ser un antisistema; més aviat és la marca blanca del sistema- abomina de la vella política i dels seus usos. Trump plasma aquestes fòbies tant amb el seu llenguatge sorrut i trufat d'insults com a fardar d'evadir impostos, l'instrument bàsic perquè els polítics professionals desenvolupin els seus programes.
En les eleccions del rebuig, en les quals s'ha votat més a la contra que a favor, la victòria de Trump és el símptoma d'un profund malestar social, com ho va ser la inusitada resistència que en el camp demòcrata va oferir el socialdemòcrata Sanders a Hillary Clinton. Les societats necessiten vàlvules de fuita i, quan no les troben, es van cantant darrere del flautista de Hamelin. En triar Trump, gairebé 60 dels 320 milions de nord-americans han injuriat les velles polítiques que representa Hillary Clinton, l'arribada de les qual a la Casa Blanca com a primera dama es va produir el 1992, fa ja un quart de segle! Cert que al llarg de la seva carrera política la distant i secretista Clinton ha estat incapaç de despertar simpaties, i que, amb els anys, s'ha forjat la imatge d'haver aprofitat la política per fer-se milionària.
Però no són els seus milions els que molesten -molts polítics nord-americans els tenen a cabassos- sinó la penetrant olor a naftalina que desprèn. Triant Trump, gairebé 60 milions de nord-americans s'han sumat al que ja és un fenomen mundial: el populisme. Atacs verbals al sistema, des de l'esquerra o des de la dreta, i frases grandiloqüents de baix pes específic.
Ho coneixem a Europa, des de el Brexit a Marine Le Pen, Pepito Grillo o Podem, i ho coneixen fora del Vell Continent: el filipí Duterte és un dels últims desafiaments populistes. Aquest recurs als revulsius missatges del populisme, buits de propostes consistents, enllaça, d'altra banda, amb l'influx que el radicalisme gihadista ha exercit en milers de joves mal integrats en les societats europees, portant-los a combatre a Síria o a perpetrar atemptats terroristes sofisticats o artesanals. Quaranta anys després de l'arribada de Reagan a la Casa Blanca, la depauperació de les classes mitjanes, per la rampinya i per la globalització, ha aconseguit un nivell que exigeix una seriosa reflexió. L'arribada de Trump a la Casa Blanca, reforçat, o controlat, per un Congrés en el qual els republicans dominen les dues càmeres, no pot, de moment, sinó augmentar la incertesa d'un món ja de per si mateix bastant incert: la senda de la recuperació econòmica és qualsevol cosa menys segura i en el vent ressonen amb preocupant intensitat les ràfegues del gihadisme i d'una escalada de tensió que els seus resabis de guerra freda serà difícil rebaixar amb la manida invocació de l'«amistat» entre Vladimir Putin i el magnat. Només cal esperar que, superades l'extrema eufòria i l'extrema depressió dels primers moments, el complex joc de contrapoders edificat pels EUA en els seus dos segles i mig de vida canalitzi Trump. Al cap i a la fi, la presidència d'Obama ens ha deixat un exemple nítid de com són de limitats, en el fons, els poders del president dels Estats Units.
