La inesperada victòria de Donald Trump suposa el segon triomf del populisme global després del pròleg grec i el primer capítol del Brexit. Aquesta victòria és la més preocupant, perquè afecta el cor mateix de l'imperi i el principal garant de la pau mundial. Les velles democràcies -EUA, el Regne Unit- cedeixen als encants de la demagògia, expectants davant el que pugui succeir l'any proper a França -Marine Le Pen? -, a Alemanya -on l'extrema dreta puja amb força- o, de manera més immediata, en el referèndum d'Itàlia -que podria acabar amb el govern de Matteo Renzi-.

La por s'enceba a Occident a mesura que augmenten les víctimes de la globalització i la «nova política» encoratja, amb la seva retòrica antisistema, el ressentiment popular i l'odi a la pluralitat. Si ens posem grandiloqüents, caldria dir que hem tornat als anys 30, però ja se sap que la Història únicament es repeteix en forma de farsa. El punt en comú seria la crisi de legitimitat de les democràcies representatives, assetjades pel malestar col·lectiu. Les institucions, no obstant això, actuen com a dics de contenció -el paper de la FED i dels principals bancs centrals pot ser clau a curt termini per limitar les turbulències financeres- davant la fallida dels consensos bàsics.

La victòria de Trump ressalta la victòria del populisme, encara que marca també la fi del bonisme cosmopolita i multicultural que els candidats demòcrates representaven als Estats Units. En aquest moment ciceronià, que es mou entre la vella i la nova política, cal pensar que retorna el prestigi de les conviccions fortes -el bé i el mal, nosaltres i ells, l'elit i el poble- enfront d'un liberalisme al que s'acusa de cínic i feble. Una amarga lliçó és que, sense instruments que la modulin i continguin, l'essència última de la política continua sent la força. I forma part de la tragèdia de la Història oblidar que mai se surt indemne dels seus remolins de bogeria. Els mateixos que van votar Obama i el van aplaudir com un salvador pugen ara al carro d'una personalitat antagònica que ha fet de la provocació la seva estratègia primordial.

Temps hi haurà per analitzar els resultats d'aquest dimarts. Ara només podem subratllar l'obvi: perd la globalització, perden les minories i perd Europa, que a més surt afeblida davant la pressió russa. Menysprear el missatge de Trump constituiria un error. Entrem en un temps nou que respon a la doble clau de la por i del rancor. Així va anar també el segle XX. La retòrica antiimmigració de Trump tindrà conseqüències en el Mediterrani Sud a mesura que les barcasses repletes d'immigrants prossegueixin el seu camí cap al nord. Obama va reclamar, en la seva última nit de campanya, la veu d'un home que pot canviar la destinació d'un barri, d'una ciutat, d'una nació, d'un Estat, del món. El poble ha triat a aquest home: Donald Trump. Com Ulisses, lligats a un masteler, haurem de saber navegar per les aigües de la Història, aliens als cants de sirenes dels nous demagogs.