"Fem Amèrica gran una altra vegada"

Però hi ha més raons. Trump ha guanyat repetint l'eslògan "Fem Amèrica gran una altra vegada". Hi ha nacionalisme i desig de canvi. Però, com ha pogut vèncer un magnat del sector immobiliari que negava els drets de les minories i que exhibia un respecte gairebé nul per les llibertats? Cristopher Caldwell, un columnista del dretà Weekly Standard, diu que Trump ha sabut "llegir bé" l'electorat i que la seva campanya s'ha basat "no en la ideologia sinó en la sociologia". Si atacava Clinton per la dreta -com els seus rivals republicans- no guanyava. Havia d'aixecar la bandera del patriotisme però també la del populisme per sintonitzar amb els que no s'han beneficiat de la globalització i que volien protestar. Per això va atacar el lliure comerç (que el que es fabricava a Amèrica es faci ara a la Xina), la immigració il·legal que desafia la supremacia blanca i les intervencions i aliances militars, que costen vides i diners mentre Europa, Japó i Corea gasten poc en els seus exèrcits perquè gaudeixen -gratis- de la protecció que ofereixen els Estats Units.

Intel·lectuals propers han resumit el "trumpisme" en tres idees: fronteres segures i més tancades, proteccionisme econòmic davant de països amb menors salaris i "Amèrica primer" en política exterior. Per això no ha dubtat a criticar amb força -almenys en campanya- els beneficiaris de la globalització (tradicionalment grans donants republicans) i empatitzar amb el sentir dels ciutadans del carrer, maltractats pel declivi de les indústries tradicionals.

I ha jugat fort. Un dels seus partidaris confessa que "prometre construir un mur contra la immigració il·legal era un obligat gest de complicitat als indignats amb la immigració". I ha afegit sortides de to contra la correcció política que han atret el focus dels mitjans -que el volien ridiculitzar però que donaven així fe que no era ni un polític corrupte tradicional ni un republicà elitista, més liberal però exclusivista. Trump era ric però no polític.

I amb aquest populisme no ha perdut la majoria de votants del seu partit i ha seduït treballadors i classe mitjana demòcrates en estats com Ohio, Pennsilvània i Michigan (recordin el film Gran Torino de Clint Eastwood). I no ha tingut pitjor resultat que Romney, candidat republicà del 2012, entre els negres i hispànics. I fins i tot ha guanyat Hillary entre les dones blanques.

Dues notes finals. Com han pogut confiar 60 milions d'americans en un candidat que ha dit coses tan extravagants, fins i tot repulsives? Reagan va ser un populista i va robar vots als demòcrates, però mai va semblar un pallasso i va mesurar molt els seus gestos. L'ha afavorit la simplificació del missatge de les xarxes socials?

Què passarà ara? Si Trump fa el promès en la seva campanya, la seva presidència serà un gran fracàs. Si és un espavilat oportunista però pragmàtic en la presa de decisions, serà una altra cosa. El mateix dimecres al matí un empresari amic, Thomas Barrat, va declarar al Financial Times: "El que han vist fins avui és el candidat Trump que no agrada als mercats però el que ha dit en el discurs d'acceptació (on va elogiar Hillary) és que el president Trump serà conciliador i predictible". Els mercats l'han cregut. O volen fer-ho.