Els resultats de les eleccions presidencials americanes han estat una sorpresa per a molts. Donald Trump ha guanyat el Col·legi Electoral però no el vot popular, on ell i Hillary Clinton han empatat amb uns 60 milions de vots, o un 25% de l'electorat, cadascú. De fet, ella acabarà sumant al voltant d'un milió més de vots que ell. És com si ell hagués guanyat en nombre d'escons i ella en nombre de vots. El perquè d'aquesta distorsió del Col·legi Electoral és important, però ens desvia de la pregunta immediata: com s'ho ha fet Trump per bàsicament empatar tenint en compte tot el que ha dit sobre les dones i les minories ètniques i religioses i tenint en compte que perdia a les enquestes? Com a mínim, hi ha tres explicacions clau.

La primera raó, de curt termini, és que alguns votants no van ser sincers quan responien a les enquestes perquè votar un candidat racista, xenòbof i misogin està estigmatitzat socialment a bona part dels Estats Units. És un exemple de l'anomenat social desirability bias, és a dir de biaix a favor d'alló que està socialment ben vist. Això fa que les enquestes siguin menys fiables. Vaig adonar-me que Trump podia guanyar perfectament el dia que els colombians van rebutjar el tractat de pau entre el seu Govern i la guerrilla de les FARC. Era un segon avís d'errors en enquestes després del Brexit. A Colòmbia, les enquestes mostraven un 60% de gent a favor del tractat de pau, però per diverses raons va guanyar el no. I una d'elles és que se'ns fa difícil dir a l'enquestador "votaré en contra del procés de pau". De la mateixa manera, a alguns americans els costava respondre "votaré a favor de Trump" sobretot si qui feia l'enquesta era una dona o un membre d'una minoria.

La segona raó per a l'empat, de mitjà termini, és que el populisme de Trump ha estat molt efectiu a l'hora de mobilitzar el descontentament de gran part de la població envers els polítics i la desigualtat econòmica imperant als EUA. Obama acaba el segon mandat amb el 54 per cent d'aprovació entre l'electorat, un percentatge molt superior al que Clinton i Trump podien aspirar durant la campanya: tots dos són impopulars. Però ella va quedar com la candidata de l'statu quo, moderadament progressista i preparada, i tanmateix sense l'empenta, l'energia i la confiança que inspiraven l'Obama del 2008 o el Bernie Sanders de les primàries demòcrates. Mentrestant, Trump ha mobilitzat la part del país que presumiblement no el considera inepte ni perillós a base de xenofòbia, popular entre la població blanca poc educada, i a base de prometre l'habitual quimera: menys impostos, més despesa i menys dèficit. Ha tingut menys escrúpols i ha mentit més que qualsevol altre candidat, i els analistes ho han mostrat amb dades, però les mentides han importat poc davant d'un missatge pseudopatriòtic i populista.

La tercera raó, de llarg termini, és que els "perdedors de la globalització" als EUA representen al voltant de la meitat de la població, i aquí rau la victòria de Trump: salaris reals estancats des dels anys 80 per a la majoria de la població i increment de la desigualtat.

El 90% dels comtats, amb un salari mitjà inferior als 50.000 $ anuals han votat als republicans. La quimera populista de Trump promet retornar feines de coll blau i de poc valor afegit -que ara estan a Mèxic i a la Xina- a zones tradicionalment industrials com Detroit i Pittsburgh. Això no és realista a no ser que els EUA tanqués fronteres o adoptés un model més alemany de relació entre capital i treball antitètic a l'americà.

Però és el missatge que volen sentir una bona part dels americans -i europeus, per cert- que no tenen el capital humà necessari per adaptar-se a l'economia del coneixement i que se senten econòmicament, socialment i políticament marginalitzats. Aquest és el problema de fons que l'elecció als Estats Units ha posat encara més de manifest.