Diuen les llengües àcides que a Mike Pence, el vicepresident electe dels EUA, se li han de mirar els pantalons a l'altura del genoll per comprovar que els té gastats de pregar. Pence, que es defineix, per aquest ordre, com a «cristià, conservador i republicà», és des de divendres el cap de l'equip de transició del president electe, Donald Trump. Com a tal, s'ha convertit en el màxim responsable de la formació del primer Govern del magnat. Nascut fa 57 anys a Columbus (Indiana, estat que governa des de 2013), Pence va ser l'elecció anunciada per Trump en la convenció republicana de juliol per ancorar la seva volàtil candidatura a l'ala dreta del partit. Aquest sector, que des de fa vuit anys és l'únic que compta entre els republicans, ha mirat sempre amb desconfiança Trump: les seves credencials no tenen solera i algunes de les seves propostes -sobretot les de caire més aïllacionista- entren en obert conflicte amb l´ideari de la formació. Tot el contrari que Pence, qui a més de reposar amb solidesa a la dreta de la dreta, té una àmplia experiència a la Cambra de Representants (2011- 2013).
Aquest advocat, casat i amb tres fills, va voler ser sacerdot catòlic a la seva joventut, després es va conformar amb ser feligrès i, finalment, es va passar a les hosts evangèliques. Per aquest motiu en les primàries les seves simpaties no estaven amb Trump sinó amb el senador texà Ted Cruz, l'evangèlic que era el far polític de la congregació. Fins que Cruz va quedar aixafat per la força imparable de l'huracà.
Un cop situat al costat de Trump, Pence, a qui un passat de radiofonista ha ensenyat a lluitar tant amb masses com amb mitjans, no ha tingut especials dificultats per adequar-se al caràcter imprevisible del discurs del magnat i a les crues revelacions de la campanya. Només es va divulgar alguna discrepància sobre Rússia, ja que, mentre Trump explicava que les relacions bilaterals viurien grans moments, Pence es quedava atrapat en els regustos de la Guerra Freda. Van discrepar també sobre els musulmans, en considerar Pence «ofensiva i inconstitucional» la proposta de prohibir-los l'entrada al país. Però aquesta iniciativa ja ha desaparegut de la pàgina web oficial de Trump.
L'encara governador d'Indiana va aconseguir superar fins i tot, l'octubre passat, la commoció provocada pel vídeo groller i misogin de Trump. Ho va fer amb una breu declaració: «Com a marit i com a pare, estic ofès per les paraules i accions descrites», va enunciar. I va seguir fent campanya amb l'ofensor.
A diferència de Trump, l'ideari de Mike Pence és de senzill resum: Govern petit i sotmès a una estricta disciplina fiscal, impostos baixos, defensa nacional forta i lluita a espasa pels valors tradicionals. Aquests últims són els que subministren el combustible perquè dones i homosexuals el considerin una de les seves bèsties negres.
Pence, que abans de militar amb els republicans va fer campanya el 1980 pel president Carter, ha assegurat que somia amb el dia en què es pugui passar per la trituradora de papers la sentència que, el 1973, va reconèixer el dret de les dones a avortar. No només això, la simple planificació familiar o la lluita contra les malalties de transmissió sexual li semblen sospitoses. Per aquest motiu, com a governador ha tancat cinc clíniques no avortistes que treballaven en aquests àmbits. Per a ell, les coses estan molt clares: ni tan sols els preservatius resulten eficaços contra la sida i altres malalties. L'única opció en veritat segura és l'abstinència.
Fa la impressió que a Pence li resulta sospitós fins i tot que les dones treballin. De fet, com a congressista es va oposar el 2009 a la llei en la qual es va estipular que iguals treballs es paguin amb iguals salaris, al marge del sexe, la raça o la religió. També és enemic del salari mínim.
Els homosexuals, als quals considera malalts susceptibles de curació, són una altra de les seves obsessions. Oposat als matrimonis gais, l'any passat va aprovar una llei que permetia a comerços i restaurants negar l'accés a parelles homosexuals. Després de patir serioses protestes, va haver de fer marxa enrere. També, com a congressista, s'havia oposat a l'abrogació de la llei «no preguntis, no ho diguis», que obligava els militars a mantenir ocultes les seves inclinacions sexuals. Sens dubte, una personalitat a seguir amb atenció.
