rita Barberá torna a ser «l'alcaldessa d'Espanya». El PP, que dilluns passat no tenia res a comentar sobre la seva declaració al Tribunal Suprem perquè «no està ja en el partit», va recuperar ahir al matí l'exalcaldessa de València. Coses de la política i de la mort en un país acostumat als trànsits ràpids de la glòria a la misèria i viceversa.
Qui ha posat cognom a un color? Ella el va tenir, el «vermell Rita», o «vermell alcaldessa», perquè no hi havia una altra alcaldessa que Rita durant molts anys (els 24 que es va mantenir en el poder de València encadenant fins a cinc majories absolutes). El mateix vermell del color del vestit amb el qual va comparèixer dilluns davant el jutge. La primera vegada que ho feia. I l'última.
Rita Barberá va ser bona o dolenta alcaldessa segons opinin fidels o detractors. El que està al marge d'opinions és que va gaudir del suport de la majoria d'electors des de 1995 fins el 2015. Paradoxes de la vida política: va entrar a l'alcaldia el 1991 sense ser la candidata més votada, sinó gràcies a un pacte (amb Unió Valenciana ), i va sortir del despatx el 2015 sent la seva la llista amb més suports, però menys dels que sumaven en conjunt les forces de l'esquerra. Va ser aquella nit del «Quina hòstia! Quina hòstia!»
Ella era així: excessiva en ocasions, sempre popular. El declivi de la seva carrera el marquen no aquests resultats electorals, sinó un d'aquells episodis de la vida exagerada de superalcaldessa. Ho va veure tot l'univers perquè es va convertir en fenomen viral: aquella escena al balcó de les torres de Serrans de la ciutat, durant la crida a començar les festes falleres al febrer de 2015. «El caloret faller», recorden?
Barberá es va disculpar. Es va quedar en blanc, va argumentar. El valencià (l'idioma) mai va ser el seu, sense que això fos obstacle per sumar majoria darrere de majoria. L'alcaldessa dels mercats, la que triomfava en els mercats i l'aurèola de la qual ocultava a tots els seus contrincants polítics, inclosa l'exministra Carmen Alborch, era una filla de la burgesia de la ciutat, educada en col·legi religiós com manaven els temps.
Filla de periodista i polític (el seu pare va dirigir Jornada i va ser regidor), i periodista «pluriocupada» ella mateixa en el Govern Civil de València durant l'intent de cop d'Estat del 23-F, la seva firma pot rastrejar-se al Levante en els seus anys, pocs, anteriors a la seva vida política. Perquè aquesta es remunta als primers anys de la Transició i a la fundació d'Alianza Popular a València: el seu «pare» polític va ser Manuel Fraga. Barberá va entrar com a diputada autonòmica des de 1983 i fins ahir mai va abandonar les institucions. La dada dóna un indici de la fusió entre vida política i personal, de la mateixa manera que el fet que el seu cotxe particular, un vell Lancia Delta, romangués des de principis dels anys noranta al garatge de l'ajuntament i allà seguís quan va arribar el 2015 el nou alcalde.
La València de Rita és la del pont de les Flors, la Ciutat de les Arts i les Ciències o el nou mercat de Colom; la de la Fórmula 1, la de la Copa Amèrica o la nova Marina Reial. La majoria d'aquests projectes els van finançar el Govern autonòmic i l'espanyol, però porten la seva empremta i el seu protagonisme, que de vegades feia nosa a companys de foto i de partit.
La València tocada de megalomania i un regust kitsch no s'entén sense tenir en compte d'on es venia: una ciutat on s'estenia la consciència col·lectiva de marginació en una Espanya felipista que posava els seus ous en les olimpíades de Barcelona, l'Expo de Sevilla (tocada també pel primer AVE) o la capitalitat cultural de Madrid. Va saber aprofitar com ningú un malestar social estès en el temps al que va contraposar la idea d'una València que ella havia posat al mapa internacional. La València de les icones de Calatrava, dels creueristes i el turisme internacional. La del míting de José María Aznar a l'estadi de Mestalla amb Julio Iglesias a costat, la de l'incombustible graner popular.
Arrossegada per la corrupció
La València també del deute galopant, la dels barris perifèrics afligits d'un oblit crònic, la dels barracons a les escoles. Tota aquesta ciutat que ella va veure al final darrere de les cortinetes del seu pis davant de les magnòlies de la coqueta Glorieta, envellida, reclosa i apartada de la circulació pels seus, arrossegada per l'onada pudent de la corrupció. Set vestits van acabar amb la figura del seu amic i deixeble Camps com a punta de l'iceberg de Gürtel. Els mil euros com a resquill del finançament presumptament il·legal del PP van ser el final de Rita Barberá.
