El centreesquerrà italià Matteo Renzi va arribar a la presidència del Consell al febrer de 2014 directe des de l'alcaldia de Florència. Sense passar per les urnes. El seu va ser un cop palatí amb el qual, abans de fer els quaranta, va inaugurar un mandat que diumenge pot acabar, precisament, estrellat a les urnes. Perquè diumenge, els italians estan cridats a pronunciar-se en referèndum sobre una reforma política a la qual Renzi ha vinculat el seu futur polític.
Si els italians, com pronostiquen les enquestes, diuen «no» a uns canvis que la majoria ni tan sols entén, Renzi marxarà. Ell mateix ha reconegut l'error d'haver jugat tan fort, però els daus ja estan a l'aire i, només cinc mesos després del Brexit, Europa se la juga de nou en un referèndum que, a més, és només el primer d'una llarga sèrie d'obstacles en la qual la UE es juga el seu futur.
Renzi va arribar a la presidència del Consell menys d'un any després que el Partit Democràtic (PD) guanyés les eleccions de 2013. El seu predecessor, Enrico Letta, havia caigut en el parany de pactar la seva estabilitat amb les forces de Berlusconi, i el veterà polític li va moure la cadira un cop i un altre, ajudat des de Florència per un Renzi que, mentrestant, s'havia fet amb les regnes del PD.
El primer ministre més jove que ha tingut Itàlia va arribar proclamant la seva voluntat de dotar el joc polític d'agilitat i estabilitat. Va pactar una nova llei electoral amb Berlusconi i després va iniciar, amb el seu suport, el procés reformista que diumenge serà sotmès a les urnes, encara que ja sense el suport del vell magnat, per a qui la reforma només beneficia el PD.
La clau dels canvis és el Senat. El sistema italià, com el dels EUA, és d'un bicameralisme perfecte, de manera que les iniciatives legislatives poden sortir de qualsevol de les dues cambres, de la mateixa manera que qualsevol d'elles pot convertir-se en ganivet del Govern. Després de la reforma, el Senat deixa de ser una cambra escollida, passant a convertir-se en una instància de simple representació territorial, composta només per cent legisladors que, entre altres coses, no tindran sou. En suma, el procés legislatiu es simplifica i l'estabilitat de l'Executiu es multiplica. Al costat del Senat, les províncies, que desapareixen, són l'altra gran «víctima» de la reforma, que també retorna a Roma competències transferides a regions i municipis, com energia o infraestructures estratègiques.
Avançament dels comicis
Només el PD dóna suport a aquesta reforma, que arriba sobre el rerefons d'una economia, la tercera de l'eurozona, que porta quinze anys fregant l'estat vegetatiu i que presenta credencials tan poc encoratjadores com un 0,3% de creixement en el tercer trimestre, un 11,7% d'atur (10% és la mitjana a l'eurozona) o un deute equivalent al 130% del PIB. Berlusconi, l´M5S de Beppe Grillo i la Lliga Nord es troben entre els enemics dels canvis, que si són rebutjats avançaran molt probablement les eleccions a la primavera.
Llevat que s'equivoquin les enquestes, l'alta probabilitat que les urnes italianes diguin «no» ha disparat les alarmes a la cúpula de la UE. I més quan l'M5S i la Lliga Nord aprofitarien la conjuntura per exigir el referèndum de sortida de l'euro que porten temps prometent als seus electors.
La inquietud de la UE es veu reforçada per qüestions de calendari. Per començar, diumenge també es disputen les presidencials austríaques, en les quals l'ultradretà Norbert Hofer compta amb serioses probabilitats de victòria. Hofer va ser derrotat per 30.863 vots en els comicis del passat 22 de maig, en els quals es va imposar l´exverd Alexander van der Bellen. Però l'ultra va denunciar irregularitats i la cita va ser anul·lada pel Constitucional austríac.
Un triomf de Hofer seria aplaudit amb passió pels euròfobs de tota la UE. Els mateixos que, el proper 20 de gener, s´alegraran d'allò més de la presa de possessió com a president dels EUA d'un Donald Trump que va felicitar els britànics pel Brexit. Els mateixos que al maig estaran desitjant que Marine Le Pen es converteixi en la primera presidenta de França o, si no, que sigui el «thatcherià» catòlic François Fillon qui guanyoi els comicis. Els mateixos, en definitiva, que a la tardor somniaran amb què Merkel fracassi en el seu intent d'aconseguir un quart mandat i amb que amb aquest fracàs arribi l'ascens de la rampant AFE, la versió endreçada i asèptica de la ultradreta alemanya. En suma, l´annus horribilis de la UE comença diumenge.
