a fortuna arriba en alguns vaixells que no són guiats però generalment se sap d'on prové. Luis Bárcenas vol fer-nos creure, però, que la que li va somriure no té origen: eren diners caiguts del cel com en aquella comèdia musical que va filmar Herbert Ross. Els diners valen per vint oradors i l'extresorer del Partit Popular no s'ha dignat, en la seva declaració com a acusat del cas Gürtel, a aclarir convenientment l'enriquiment que el va portar a fer servir un «fons de pensions» particular de més de 40 milions d'euros en comptes a Suïssa. No és la primera vegada que pretén disfressar la procedència dels seus guanys com a resultat dels grans negocis d'art i de les encertades inversions borsàries. Probablement ningú el tregui d'aquesta argumentació i tampoc pugui defensar-se d'una altra manera, però pel mateix motiu mai resultarà creïble el que diu. És un gran cínic cavalcant sobre una gran mentida, que com totes les mentides té les potes curtes.

Però si la fabulació de Bárcenas sobre la seva fortuna resulta dubtosa, les al·lusions a la comptabilitat «extracomptable» del Partit Popular, a falta d'altres detalls, és per no parar de riure. Resulta que les entregues de diners a Génova 13 no tenien contrapartides, és a dir, eren simples donacions d'empresaris generosos i altruistes que no pretenien per això rebre res a canvi, ni adjudicacions públiques ni favors, dels que posseïen el poder polític a l'Administració espanyola. Extraordinari, no els sembla?