l fotògraf Antonio Rueda es va retirar fa més de 25 anys, però segueix sense oblidar aquell diumenge de 1977 en el qual va haver de racionar els seus dos únics rodets per no malgastar-los entre la boira mentre retratava a Los Rodeos escenes que han passat a la història negra de l'aviació. «Recordo encara l'olor de carn cremada, era horrorós», reconeix 40 anys després.

Nascut a Ronda (Màlaga) el 1930, Antonio Rueda recorda aquella catàstrofe aèria com els dies «més tristos i més foscos» de la seva carrera. Aquell diumenge, el fotògraf es trobava amb la seva família al poble costaner de Bajamar quan, passades les cinc de la tarda, va escoltar per la ràdio que s'havia produït a l'aeroport del nord de Tenerife un accident.

La mania de portar sempre amb ell la bossa amb la seva càmera el va ajudar a arribar en uns minuts a l'aeroport, enmig d'una intensa boira que, segons explica, no deixava veure a més de 30 metres. Allà estava el seu amic, el fotògraf Domingo Sierra, amb qui va arribar caminant fins a la mateixa pista de l'aeròdrom, en què la boira es barrejava amb el fum ocasionat pel violent incendi que es va produir després de la col·lisió dels dos jumbos.

Rueda recorda, com si hagués passat ahir, els gemecs d'algunes persones que demanaven ajuda des de l'interior dels avions en flames. Sense ser del tot conscient del drama que estava vivint, el fotògraf es va tapar les orelles, va treure la càmera i va començar a disparar de forma acurada, ja que només tenia dos rodets i no portava flaix, cosa que dificultava encara més la seva feina.

La primera instantània que va treure -i que després va fer la volta al món-, va ser la d'un membre de Creu Roja recollint en una llitera un home que cridava de dolor, assegura Rueda, qui prefereix no recordar els sanglots de les víctimes des de l'interior dels avions, perquè li segueixen fent mal, 40 anys després.

En moltes fotos de les que va fer i que encara guarda sota clau només es veu fum. I en la majoria apareix gent desesperada corrent d'un costat a l'altre, lliteres, ambulàncies, bombers i voluntaris. També custodia, però a la seva memòria, la imatge d'algunes persones, assegudes encara en els seus seients de l'avió, entre les flames.

«Era un espectacle que la veritat feia pena, mai havia vist tants morts ni els he tornat a veure», relata Rueda, que va decidir anar-se'n de l'aeroport quan va arribar la nit i va comprovar que havia esgotat els dos rodets i sense flaix no podia disparar més fotos.

De camí a la terminal es va perdre diverses vegades a causa de la intensa boira, que el va fer separar-se del seu amic Domingo Sierra, amb qui aquella tarda, en repetides ocasions, es va fer la següent pregunta: «Què han fet per xocar?».

Abans de tornar a casa, va transmetre almenys deu fotos per a Efe, l'única agència internacional que va estar present el dia de l'accident amb imatges del mateix Rueda i textos de Juan Carlos Carballo, exdelegat de l'empresa pública de notícies a Canàries.

Mentre enviava les fotos a la central d'Efe a Madrid, procés que tardava uns 15 minuts per cada instantània, el telèfon no parava de sonar: fotògrafs, periodistes, amics, tots volien saber per què s'havien accidentat dos avions, pregunta que ell no sabia respondre en aquell moment.

«No sabíem quin tipus d'avió havia xocat, després vam veure que eren dos jumbos carregats de gent i es va començar a rumorejar que l'accident es va produir per les desviacions des de Gran Canària», assevera.

L'endemà va tornar a les nou del matí a l'aeroport, on la boira havia desaparegut i feia «un dia assolellat molt bonic». «La pista estava plena de ferros, rodes, peces d'avió, motors i maletes», comenta el fotògraf, que, tot i la intensitat de la imatge que descriu, diu: «Era la meva feina, ho vaig fer i ja està». No va ajudar les víctimes, ja que va entendre que el que havia de fer era fer fotos, «fos com fos calia fer-ho i gastar els dos rodets», defensa Rueda, que ja supera els 86 anys.