Tunísia, considerat el país més obert i progressista del món àrab, és el bressol de les revoltes de l'anomenada Primavera Àrab de 2011. També és l'únic lloc on sembla que aquesta va tenir èxit, perquè la revolució tunisiana va fer caure la dictadura militar de Ben Ali, que havia dirigit el país amb mà de ferro des del 1987, i va obrir un camí, tortuós i llarg, cap a l'establiment d'una jove democràcia.

Amb només 10 milions d'habitants, Tunísia és també una mena de laboratori polític per a l'anomenada comunitat internacional, ja que aquesta aspira que el país sigui un model a seguir pels països del món musulmà demostrant que la democràcia i l'islam són compatibles.

En aquesta transició, el país s'enfronta a nombrosos reptes i problemes: un atur juvenil disparat, una economia que s'enfonsa per la caiguda de la inversió estrangera i del turisme per la por al terrorisme (justificada pels atemptats contra turistes al museu del Bardo de Tunis el març de 2015 i a la platja d'un hotel de Sousse el juny del mateix any), una classe política dirigent i un aparell estatal corruptes i una tensió social creixent, sobretot pels periòdics enfrontaments entre el govern i el poderós sindicat de la Unió General Tunisiana del Treball (UGTT), l'actor polític i social més important i influent del país.

Es pot analitzar l'actual situació de Tunísia com si es tractés d'una malaltia. Els símptomes: des del 2011, s'han succeït en l'escenari polític una sèrie de divisions, lluites internes i crisis dins dels principals partits polítics, tant en la coalició de govern (la darrera, formada el passat mes d'agost) com a l'oposició. Una mostra clara d'inestabilitat crònica.

Són símptomes que porten a un mateix diagnòstic: la miopia política de la classe dirigent tunisiana per la seva falta de lideratge i de visió d'Estat. No està clar encara quin projecte de país té ni cap on dirigir-lo amb les reformes (polítiques, legislatives, econòmiques, socials...) que Tunísia necessita urgentment per consolidar la seva fràgil democràcia.

Però els seus polítics dirigents semblen pensar només en el seu càrrec, en mantenir el poder i la poltrona, el seu estatus i privilegis. Hi ha massa personalismes, egos i enveges entre ells i no pensen en el poble a qui diuen representar.

Això provoca una greu malaltia: la paràlisi, tant en l'acció legislativa com en la de govern, ja que les divisions internes dins dels partits i de la coalició de govern fan que sigui molt difícil arribar a acords per poder elaborar i aprovar lleis al parlament per intentar tirar el país endavant.

Decepció i frustració

Per això, molts tunisians se senten decebuts i frustrats amb les promeses que es van fer durant la revolució de 2011 i consideren que la seva classe política ha traït els anhels de canvi, les il·lusions i les expectatives del poble tunisià, sobretot dels joves, que són els qui realment van sortir al carrer per fer la revolució que va acabar amb la dictadura.

Per a molts tunisians, la seva actual classe política no representa els ideals de la revolució, sinó que consideren que els seus dirigents l'han segrestada amb el clàssic canvi de jaqueta (ara tocava la moda de la democràcia) i pensen que avui tenen el mateix gos que abans però amb un collar diferent.

Per això el possible remei per guarir la malaltia que pateix Tunísia no pot venir de la seva classe política dirigent, totalment esclerotitzada, sinó que ha de venir del carrer, del poble, sobretot dels joves, que són la majoria de la població (el 53% dels tunisians té menys de 30 anys). Potser aquests, quan estiguin tips de la situació actual, tornaran a sortir al carrer amb manifestacions i protestes com ja van fer el 2011.

La pregunta clau no és tan què passarà, sinó quan passarà: fins quan la població tunisiana aguantarà la situació actual? Perquè, de moment, no sembla que hi hagi cap doctor a la sala que sàpiga, pugui o vulgui tractar la malaltia del pacient per intentar curar-lo.

Tunísia s'enfronta doncs a un dilema capital: com el seu govern pot fer els importants canvis i reformes estructurals que el país necessita, però alhora mantenir els privilegis de les elits polítiques i econòmiques que han tallat el bacallà al país des de la seva independència de França el 1956? Sembla que ningú de la classe política no pot ni vol carregar amb la responsabilitat de fer aquests canvis ni de pagar-ne les conseqüències.

Però, per fer una truita, primer sempre cal trencar els ous i a Tunísia no sembla que els seus dirigents ho vulguin assumir. La mala notícia per a ells és que el seu poble encara vol menjar truita i, tard o d'hora, algú trencarà els ous per fer-la. Qui i quan? No en tinc ni idea.