L'oferta de compra de lleialtats a càrrec de Rajoy no impedeix que un contingent assenyalat de catalans vulguin anar-se'n d'Espanya. No els deixen. A canvi, un percentatge apreciable d'anglesos residents al Mediterrani espanyol aspiren a quedar-se a l'Espanya europea contra el divorci ordenat per Londres. Tampoc no els deixen. L'era de les migracions massives no garanteix que cada individu pugui instal·lar-se on vulgui, sinó que cada ésser humà pugui estar descontent amb l'estat i l'Estat en què li ha tocat viure. Els expatriats britànics eren en realitat apàtrides, fugits al sud assolellat des d'un país inhòspit però sense necessitat d'integrar-se en la seva destinació meridional. El Brexit els obliga a triar.

El Regne Unit abandona Europa per culpa d'una paraula, Brexit. No és la primera vegada que una denominació encertada provoca un esdeveniment històric. Nixon va dimitir per culpa d'una altra definició afortunada, Watergate. En tots dos casos, l'impacte nuclear es deu a la flexibilitat de l'idioma anglès, gràcies a la fusió de les reconcentrades arrels saxones amb la eflorescència normanda. Els que creuen que l'encert en la marca només afecta els conceptes comercials, obliden que una ruptura supranacional és també un producte a consumir.

El Brexit ha causat la ruptura. És espurnejant, més segle XXI que Britain o Brussel·les, aquesta ciutat amb nom de col i un gust molt semblant. Ve de gust deixar-se arrossegar per un sisme amb una denominació tan aerodinàmica. Abans de denunciar la frivolitat d'una adscripció que prescindeix de la mínima consideració numèrica, recordeu que els efectes econòmics d'una Unió Europea sense el Regne Unit són tan inesperats com el famós efecte 2000. El Y2K, una altra definició feliç, també havia d'acabar amb el món. I aquí seguim. Mentre David Cameron dimitia en el primer divendres del Brexit, les borses es van estimbar durant unes hores. Gairebé no hi va haver res més. Els anglesos no saben on van, però han sabut com anomenar-ho.