Passar als 37 anys de líder d´un partit regional català a ser el líder del quart grup polític espanyol amb 32 diputats no és fàcil. Quan es va esquerdar el bipartidisme a les europees del 2014 ningú es va fixar en Ciutadans (497.000 vots i dos eurodiputats). El focus va anar a Podem, que va aconseguir cinc escons.

En la campanya del 2015 es va veure que al centre-dreta hi havia fam d´un partit més centrista i amb menys pecats que el PP. Ciutadans va treure 3,5 milions de vots i 40 diputats. Un èxit, però les enquestes prometien més. Quan Rajoy va renunciar a la investidura, Rivera i Pedro Sánchez van signar un pacte de centreesquerra. Però es van quedar en 131 diputats. I PP, Podem i independentistes -quina conjunció!- van votar-hi en contra. Noves eleccions al juny i resultat més agredolç. Baixaven pel vot útil al PP però conservaven 3,1 milions de vots i 30 diputats.

La desgràcia era la mateixa. Descartat el pacte amb el PSOE (els dos partits van baixar), amb el PP només sumaven 169 diputats, insuficients per elegir president. Al final, un reticent Rivera va pactar amb el PP, el PSOE es va abstenir i Rajoy va ser investit. Rivera podia exhibir haver forçat el PP a un pacte de regeneració política i d´ajudar a la governabilitat. El seu votant podia quedar mitjanament satisfet. Res més.

Què fer el dia després? La clau de la governabilitat la tenia el PSOE i Ciutadans era una frontissa coixa. No li donava al soci principal la majoria i, com a conseqüència, el PP tendia a menystenir-lo.

Rivera, encara que impacient, no es va alterar gaire. Tenia un pacte amb el PP a nivell estatal i a quatre comunitats autònomes i amb el PSOE a Andalusia. Caldria esperar i escollir el moment per demostrar que era al centre de les decisions. Que Ciutadans comptava. I el moment serien els pressupostos, ja que es veia que el PSOE -pendent de les seves primàries- no s´abstindria com amb el sostre de despesa. Si Rajoy no volia prorrogar els de 2016 -signe de fragilitat- hauria d´intentar una majoria de centredreta. I en aquesta majoria Ciutadans seria clau, encara que hauria d´aguantar el PNB.

Acordar el pressupost dona patent de serietat, però havia d´acompanyar-lo d´algun cop que marqués territori. Quan es va presentar per primera vegada a les eleccions catalanes es va fer notar apareixent nu -amb pudor- en un pòster publicitari. Ara el primer nu va arribar el 16 de març en no votar amb el PP -provocant la indignació de Rajoy- al decret sobre l´estiba. Va reincidir, unint-se al PSOE i Podem per crear al Congrés una comissió d´investigació dels comptes del PP. Rajoy es va indignar perquè la comissió pot suposar-li un autèntic viacrucis, però era a l´acord d´investidura.

Amb tot, el cop més espectacular ha estat Múrcia. El 20 de febrer, el president Pedro Antonio Sánchez va ser imputat en el cas Auditori i Ciutadans va demanar la seva dimissió pels pactes contra la corrupció. El PP no va fer cas i Ciutadans va donar un ultimàtum: si Sánchez no dimitia, Ciutadans votaria a favor d´una moció de censura i el PP perdria la comunitat. A Génova no li van fer cas, Sánchez va ser elegit president autonòmic i el PP tampoc es va alterar quan el PSOE va presentar la moció de censura. Creien que Ciutadans no s´atreviria a donar-li suport. Els socialistes volien governar -amb Podem- i Ciutadans no s´hi implicaria, només pretenien que Sánchez marxés.

Però Rivera sap jugar a pòquer. Dilluns el jutge Eloy Velasco, de l´Audiència Nacional, va imputar Sánchez en un segon cas, l´Operació Púnica. La mateixa tarda José Manuel Villegas, secretari general del PP, va comunicar a Martínez Maíllo, el nou coordinador general del PP, que Ciutadans votaria la moció del PSOE. Poc després, Mariano Rajoy forçava la dimissió de Sánchez: li molestava que Rivera guanyés el repte, però el PP no podia perdre una comunitat on mana des de fa 22 anys.

Rivera s´ha fet imprescindible per als pressupostos i a Múrcia s´ha apuntat una victòria en la lluita contra la corrupció. Llàstima que en la seva aportació als pressupostos hi hagi coses positives però també negatives, com forçar la retirada d´un gravamen sobre les begudes ensucrades -que danyen la salut- que ja existeix a altres països, està recomanat per l´OCDE i havia estat pactat amb Brussel·les. Es podia esperar més dels liberals Albert Rivera i Luis Garicano, però el dogmatisme contra els impostos està per sobre de l´europeïtzació. Llàstima.